Ten esment a sa bugada,
que no escampis es lleixiu.
Fadrina qui sempre riu,
no té s’enteniment viu
ni acaba de ser acertada.

-Mu mare, deixau-m’hi anar,
a casa de sa veinada.
-Vés-hi, ma fia estimada;
torna quan voldràs tornar.
-Entre les vuit i les nou,
mu mare, jo tornaré.
-Ma fia, en haver estat prou,
a su-aquí t’esperaré.

El dimoni li eixia
conforme d’un ermità
i li deia: -Catalina,
amb mi t’has de confessar.
-Jo no em vui confessar amb tu
perque ets dimoni d’infern;
jo me vui confessar amb Déu
perque me dugui an el cel.