De matí, com l’amo em crida
per anar a abeurar es parei,
dic: -Senyor, dau-me remei
per porer passar aquest dia-.
En Miquel, mentres junyia,
ja se va posar a cantar,
i encara no era migdia
com la mort el va citar.
Se trobà lluny de remei;
no el porien dur ses cames,
i va desjunyir es parei
i el se’n va menar a ses cases.
L’amo per dar-li conhort,
-Miquel, mon fii, ¿què és estat?
-L’amo, una mal m’ha agafta,
que empens si serà la mort.-
El posaren dins un llit
i li taparen sa cara.
-Miquel, ¿que et vols morir aquí,
vols anar a ca ta mare?
-A ca nostra vui anar,
no em vui morir per aquí.
Mumare em consolarà.
Que Déu me do un bon camí!-
De ses cases fines a s’era,
temps tengué de pensar-hí:
-L’amo, tornau-me arrere
que no em muia p’es camí!-
Sa madona va sortir,
com el vé tan prim de cara:
-Miquel, mon fii, vine aquí,
que no et mancarà ta mare!-
No li va mancar sa mare
ni cosa que demanàs,
i, perque més bé estàs,
dins una oberta (sic) el posaren.
A mumare enviareu
que m’ha fet i m’ha nodrit,
que me trob a dins llit,
malat, i ella no em veu.
El qui hi anirà no diga
que me trob en aquest cas,
perque no se retgiràs
que no prenga fatiga.-
-A suaquí baix trobareu
un carro blanc envelat:
Es vostro fii estimat
qui és mort, i vós no ho sabeu-
Allà a sa Bassa Vermeia,
ells se varen encontrar.
Considerau quins plors feia:
tota se desfigurà!
-Mares que teniu infants,
tant si són petits com grans,
veniu a ajudar a plorar!-
Com fou a Sa Bassa Roja,
sa mare es descabeià:
-Oh, Senyor, ¿voleu girar
sa vostra misericòrdia?-
Lo primer que demanà:
-¿Que ha rebuts els sagraments?
-Ha rebuts es sagramnets,
també s’extremunció,
i ha donat l’ànima aDeu
amb bona devoció.
Ja és mort, ja es mort En Miquel,
aquell qui era amic nostro;
passem-li un parenostro
amb bona devoció.
Misericòrdia, Senyor;
misericòrdia, Déu meu!
Direm un “Crec en un Déu”
per la mateixa intenció.