¿Què he de fer d’es garbo teu,
de ton aire preciós?
¿Què he de fer de mirar-vós?
De quant veig, no hi ha res meu.

Petita l’han casada, no es sap calçar ni vestir.
L’han enviadaa dur aigo en bon dilluns dematí.
L’han encativada moros en el Pou del Torrentí.
Son marit, qui sent tal nova, s’és vestit de pelegrí
per anar de porta en porta : -Una caritat per mi!
-¿Qué és això, Escrivaneta? ¿Qué és això que sent aquí?
-Senyor Rei, és un pobre homo, tot vestit de pelegrí,
que caritat em demana, i n’he de mester per mi!
-Fé’l pujar, Escrivaneta, i berenarà un bocí;
en les mans dóna-li aigo amb lo pitxeret d’or fi.-
Mentres les mans se rentava, l’anell del dit li botí.
-¿Què és això, Escrivaneta? ¿Què és això que veig lluir?
-L’anell de mon desposoris, de vostè, també de mi.
-Baixa, baixa, Escrivaneta; de pressa vés-lo a coir.-
Mentres que l’anell coïa, ells pactaren de fugir.
El Rei se posa a cavall per anar-la a perseguir.
Quan són en el Pont de Vidre, el pont se va migpartir.
-En bona hora, Escrivaneta; en mala hora, pelegrí!
La camia que tu portes cent escuts me costa a mi.

En Randa va dir a sa dona:
-Bufa aquí, que l’hem d’inflar.
-Bufa tu, si vols bufar;
això no és feina de dona.