-De día como de noche, de noche como de día,
me cautivaron los moros cuando diez años tenía.-
La Reina, cuando la vió, estas palabras decía:
-Si el Rey estuviera aquí, de ella se enamoraría!-
La mandó a lavar la ropa en las aguas cristalinas.
Por allí pasó un señor, señor que a caballo iba.
-Quiere beber mi caballo de esta agua cristalinas.
Buenos días tenga, mora, -Buenos días tenga usía.
No soy morita, señor; soy de la España nacida.
Me cautivaron los moros cuando diez años tenía.
-¿Qué vienes conmigo al monte, aquí, en mi caballería?
-Y la honra, caballero, ¿en dónde la dejaría?
-En la punta de mi espada, en donde llevo la mía.
-Y la ropa, caballero, ¿en dónde la dejaría?
-La llevarías conmigo junto a mi caballería.
La más rota y la más sucia en la mar la tiraría.
La de seda y la de hilo en nuestro caballo iría.-
Cuando llegaron al pueblo, moreta se sonreía.
-¿Qué tiene usted, mora bella? ¿Qué tiene usted, mora linda?
-¿De qué te ríes, moreta? ¿de qué te ríes? – decía.-
¿Se ríe de mi caballo o ríe de quien lo guía?
-No río de su caballo ni tampoco del que guía.
¿Sabes de qué río yo? De ver a la patría mía.-
Cuando pasaron los bosques, ella a llorar se ponía.
-¿De qué lloras, mora bella? ¿De qué lloras, mora linda?
-Lloro porque con mis padres por estos bosques venía
con mi hermanito Ernesto, feliz en su compañía.
-Dímelo, ¿quién son tus padres? –Mi padre, don Juan de Olivas,
y un hermanito que tengo se llama José María.
-Virgen sagrada bendita! Virgen sagrada! –dedía-
Pensando robar una mora, he robado una hermana mía!
Ábreme las puertas, madre, balcones y galerías,
que os traigo a vuestra hija, la que tenéis por perdida.
-Si eso fuera verdad, un regalito te haría.
Si me la traes honrada, la corona te pondría.
-Honradita vengo, madre, como el día que nací.
Sólo un besito me ha dado mi hermanito que está aquí.
Rafel Ginard
Cançoner Popular de Mallorca
Transcripció edició
De captius
Sóller
Assonant
201
IV
A les portes del Rei moro, una mala herba hi havia,
i tothom qui la tastava danyat d’ella romania.
La infanta dona Isabel va esser tan agosarada
que d’aquella herba menjà i va romandre danyada.
Un dia, anant a passeig, son pare la se mirava.
-Mon pare, ¿per què em mirau? ¿per què em mirau tant la cara?
-¿Com no t’he de mirar, filla? ¿com no t’h de mirar, ara?
Tenies la color fresca, i ara la tens trencada.
Qualsevol que te miràs diria que estàs danyada!
-No, mon pare, no hi estic; serà l’aigo, que m’ha inflada:
n’he beguda de la font i ara tota me siulava.-
Feren venir vuit doctors, es millors de dins Granada:
quatre per mirar los polsos, quatre per mirar la cara,
i tots diuen a la una: -Esta nina està danyada.-
Per no donar-li disgust, no ho digueren a son pare.
La se’n duen dins un bosc perque no sigui xerrada.
Una dona se’n temé, i va esser la seva esclava,
l’esclava que estava amb ella, la vestia i la calçava,
l’acompanyava a passeig i la servia a la taula.
Un dia, la va enutjar i li va escopir a la cara:
-Jo ho contaré mala nina, tot ho contaré a ta mare.
Si le hi vols dir, digue-le-hi, digue-le-hi, la mala esclava!
-Que Déu vos guardi, ma Reina! –Déu vos guard, la mala esclava!
-Jo vos contaré un pas, si ma via asseguràveu.
-Ben assegurada siga la vida que Déu t’ha dada.
-La Infanta dona Isabel sempre ha estada descarada:
ja ne té tres infants nats; ella un dia m’ho contava.
No us enganaria gens si us digués que va per quatre.-
Com la Reina sent això, tocs pel seu cap se pegava.
-Anau a menar ma fia, anau a menar la Infanta,
i, segons lo que ella diga, de mi serà castigada.
-Vine aquí, tu, mala filla; vine aquí, tu, mala Infanta!
Si lo que m’han dit es ver, dins un foc seràs cremada.
Si lo que m’han dit es fals, reina seràs coronada.
-No ho cregueu, senyora Reina; no ho cregueu, la mia mare;
vui que m’escolteu a mi i no a la meva criada.
Vaig beure aigo de la font; això és l’aigo que m’ha inflada.-
La Reina li alça la mà i li péga una galtada.
La Infanta gira en redó i se’n puja per l’escala.
Com arriba an el replà, el minyonet ja plorava.
Ai, mares que teniu fies! no les doneu a guardar,
que són tan delicadetes com un vidre de trencar!
Pere-Andreu de S’Estepeta,
si amb tu em feien casar,
me valdria més anar
amb un ca marí a jugar
més enllà de la rimeta.
Es dia que te n’anares,
tot lo dia vaig plorar;
no em poria agombolar
de sa pena que em deixares.