-Bondat, bondat, ma senyora; sopa i colga’t dejorn.
Jo me’n vaig a la caçada; fins demà vespre no torn.-
Ella sopa i se colga; fa lo que el seu marit diu.
Com va ser dins la cambreta, a la porta sent toquiu.
-¿Qui és que toca a la porta que no me deixa dormir?
-Senyora, soy D. Francisco qui la vengo a divertir.
-Yo no quiero los criados, només que te quiero a ti.-
Debaixà en faldeta blanca i sabateta xoquí.
Mentres dobria la porta, li va apagar el candelí.
-Don Francisco, Don Francisco, no ho solia fer així.-
L’agafa per la mà blanca, dins la cambra la dugué.
Com foren a mitja nit, D. Francisco sospirava:
-¿De què sospires, Francisco?, ¿de què sospires de mi?
-Ara estava pensando los infants de qui seran.
-Vostros, vostros, Don Francisco, vostè que els estima tant.
-Ara n ’estava pensando de què els haurem de vestir.
-D’una vestidura blanca forrada de gambosí.
Sa primera arcabussada la va ferir en es cap.
I li diu: -Sebastiana, d’aquesta et recordaràs.-
La segona arcabussada la va ferir a ses costelles.
I li diu: -Sebastiana, aquestes són ses més belles!-
La tercera arcabussada, el minyonet va plorar.
I li diu: -Calla, fii meu; ton pare mos vol matar,
però, com se morirà, rebrà un gros càstig de Déu.