#Paisatge

Jo me’n vaig damunt ses penyes
a plorar los meus dolors;
ja que no vos veig a vós,
cara de clavell hermós,
me basten ses entresenyes.

Anyell de dues pastures
deu estar ben regalat.
Fadrí que en festeja dues
deu esser net de bondat.

Com l’abre no vol la fuia,
en terra la deixa fer.
Vós a un altre voleu bé,
i a mi em campau comsevuia.

Un aucell que vol fer es niu
tragina paies de pressa.
Al•loteta, ets de peça!
Es el meu cor qui t’ho diu.

Una fadrina ha d’estar,
quan ralla amb s’enamorat,
com un roser carregat
de roses per olorar.

Un ametler perd ses fuies
i un garrover les té.
De paraules, te’n diré,
de dolces, tantes com vuies.

Una busquera fa es niu
damunt un tany de batzer;
Catalina, pensa-hi bé,
que val més un traginer
que un embuiador de fil!

Ses pedres de prop de mar
dia de vent se rabegen;
totes ses que no festegen
cercarien festejar.

Voldria tornar bellveure
i estar damunt es pont,
i vós que fósseu la font
de s’aigo que n’he de beure.

Vós sou cabrer, jo la cabra;
jo la font, vós el safreig;
la causa és que no meresc
menjar fruita de tal abre.

S’ennigula, plou i trona,
s’aigo fa un saragai;
no me cansaria mai
de rallar amb l’amor bona.

Sa font de s’Espinagar,
Margalida, que és d’enfora!
Jo hi aniria cada hora
si amb tu poria rallar.

Sa font que apaga sa set,
que és d’enfora d’aquest poble!
Estrella brillant i noble,
més lluny que Constantinoble
aniria per veure’t.

S’aigo millor de Muntanya
passa per Binifaldó.
El qui t’alcançarà, guanya
més honor que el Rei d’Espanya
com fa un Emperador.

Biniaraix, un jardí
qui es sol hi surt tres vegades;
s’hi fan roses encarnades;
una en voldria coir.

Aigo de font viva i fresca,
aigo de penya taiada!
No comporteu, estimada,
que el qui té set, que patesca.

De ses comandacions
que me vares enviar,
redobl i torn redoblar
fins a dos mil redoblons,
fins que ses penyes de mar
treguin ramells de murtons,
i ses mates olivons,
i es morts ressuscitar,
i s’arena de la mar
en pols se convertirà,
i sa blavor tornarà
confits, i s’alga torrons,
i es vaixells canyellons.
Mira si és fort mon penar!

Aufabi, lloc regalat
de bona aigo i de frescor.
Carta, ves-te’n aviat
a la via de Ciutat
a on està mon amor.

Jo me’n vaig damunt ses penyes
a plorar los meus dolors;
ja que no vos veig a vós,
cara de clavell hermós,
m’alegra veure ses senyes.

Jo no crec tenir-hi manyes
per dir que us enyoraré;
altre consol no tendré
sinó mirar ses muntanyes.