#Marins

Ara és hora, que són fresques,
que else treuen de la mar.
Mon marit és a pescar;
per ventura encara pesca.

A s’uial de Na Pollera
hi habiten pescadors;
tots es cabotets millors
los posen en greixonera.

Bona amor, aires són aires;
així ho diuen los distrets.
Val més una unça de peix
que cent quintars de paraules.

En Julià se n’ha duit
-pobre al•lot, no ho mereixia-,
per demanar cada dia:
-Mariner, ¿quin peix heu duit?

En Maneu diu que té ganes
de fer-te matricular
perque no et puguin privar
de pescar sards ni oblades.
Lo que agafa, molts de frares,
perque són bons d’enganxar!

Enmig de la mar hi ha peix
que, en veure barca, ja siula;
per mi se’n deu voler riure
de los pobres mariners.

Ja vénen es mariners,
però no duen llampugues,
més que dues de menudes.
És senyal que hi ha poc peix.

Jo la tenc ben retratada
i escrita a un paper,
que, amb aquesta temporada,
no guanyarem cap dobler.
Sé cert que altra temporada
llampugues no pescaré.

N’Andreu Berrugo va dir:
-Diligenci’, pescadors,
que ses anguiles millors
han d’anar a Can Xerafí.

Un mariner agafa cranques
quan té s’ormeig acabat.
Ses dones han afinat
que fa bon seure amb ses anques.

Bon vespre. ¿Com és? ¿Com va?
¿Què tal sa pegellidada?
M’han dit que et ’vies banyada
tota, d’una ona de mar.

¿Fas comptes que es calamars
s’agafen dins sa llitera?
S’agafen dins sa pesquera
a força de moure es braç.

He agafat un calamar
-no sé si és mascle o femella-,
aferrat a sa potera,
i ara el m’hauré de menjar.

Voldria esser pegellida,
o si no, caragolet;
‘niria ran ran paret
a ca teva, Margalida.

A Cala Moixó, moixó;
i a sa Lloa, alatxeta.
‘Nirem a sa Jonquereta
a agafar s’emperador.

Adiós, gambes d’es port!
Adiós, oh peix d’algar!
Adiós! Me n’he d’anar
de tot, i m’he n’aconhort.

Jo estava pescant un cranc
a un illot de Cabrera
i veia sa Dragonera
aferrada amb so Cap Blanc.

Qui an es crancs té afició,
sempre el veis agenoiat,
i sol dur un peix penjat
a un bocí de bastó.

Vaig veure un carai de llop
arran de la mar salada.
Vós sou tan lletja, estimada,
com sa mascara d’un pop.

Val més un cap d’arengada
que una coa de pagell:
al•lota, en es teu cervell
hi falta una cuirada.

Encara que vages sempre
tota vestida de dol,
En Juan ja no te vol
a preu d’alatxa dolenta.

Sa meva amor a l’aire va;
jo li cerc taiar ses ales,
perque ell té més estimades
que peixos no hi ha dins mar!

Tu em demostraves s’amor
com fadrines hi hagués,
i em deies, de més a més:
-No tengues por de guerrers,
que de mi seràs senyor.-
Jo feia de pescador
i un altre agafava es peix.

Jo maneig es meus guerrers
com a fuies d’enciam:
n’hi ha que pesquen amb ham,
i jo, sense ham, agaf peix.

Un vaixell enmig de mar
posa ses veles que té.
Dona que el vol mariner,
mereixeria cremar.

Un mariner me va dir
que sa seva enamorada,
un dia, de matinada,
venia fonoi marí.

Marineret del meu cor,
¿m’estimes o no m’estimes?
Un sou va que no endevines
sa passió que et tenc jo!

Mariner, tirau la canya,
ja l’aixecarà el patró,
que ara balla la major
de tot el reinat d’Espanya.

Garrida, en la mà tenguéreu
la canya per a pescar
i el peix a la pesquera,
no el sabéreu agafar.

En es cap de Formentor
hi agafen calamars grossos;
al•lota, sa teva amor
m’arriba an es moll d’ets ossos.

No mudeu, roseta fina,
s’amor que vos vaig posar,
fins que es peixos de la mar
sortiran a pasturar
a guardes per sa marina.

Com a mi em veuran mudar,
l’amor ja es serà perduda
i es sol ja s’haurà beguda
tota s’aigo de la mar,
i es peixos que hi haurà
p’es camp menjaran pastura.

Com a mi em veuran mudar
s’amor a ses Catalines,
aigos de fonts i cantines
ja no se n’encontrarà,
i es peixos de la mar
sortiran a pasturar
a guardes per ses marines.

Amb tu tenc una amor fina;
ningú la’m farà mudar
enc que es peixos de la mar
anassen a pasturar
a guardes per la marina.

Vós sou la reina d’Hongria
i estrelleta de la mar;
vós sou la que em poreu dar,
en aquest món, alegria.

Jo tenc sa veu com un corn
i es parlar molt amorós,
i voldria agradar-vós,
cara de clavell hermós,
tant com an ets uis sa son.

Jo redobl tantes vegades
com lletres hi ha a papers,
com dins la mar uis de peix.
com fuies de blat són nades,
com persones confessades
a baix d’es peus de confés.
I encara, si en vols més,
consemblant a lo mateix,
dins lo meu cor n’han quedades.

Si la mar tornava tinta
i los peixos paper d’or,
escriuria una carteta
a la prenda del meu cor.