Un cavaller enamorat
amb una fia d’un comte.
El dimoni fou tan promete
que los féu caure en pecat.
La jove es contraié (sic) encinta
i amb el cavaller fugí.
La fortuna els perseguí,
segons la història com pinta.
A dins un bosc molt espès,
deixà en terra la senyora:
-Morireu per malfactora,
per haver a Déu ofès.-
A baix del cavall la tira
i el punyal li va aficar:
-Envant no poreu passar;
aquí acabareu la vida!-
Quan Déu del cel dispongué
que la jove tornà en si,
sens carrera ni camí
a un lloc comparegué
A un lloc comparegué
de unes cases molt pobres;
li cambiaren ses robes,
de criada servigué.
Quan va esser arribada s’hora
i la jove deslliurà,
entre l’amo i sa madona
el duien a batiar.
Quan Déu del cel dispongué,
també la Verge Maria,
a casa d’un cavaller
la varen cercar per dida.
Un dia, amb gran alegria
a passeig varen anar;
a un lloc varen arribar
on el cavaller vivia.
De secret lo va cridar
esta jove malanada,
a una part molt retirada
que ella es pogués desmostrar:
-¿Recordau, bon cavaller,
quan me deixàreu per morta?
Ara veig que m’hi emporta;
bales tenc, vos ne daré!-
A baix del cavall lo tira;
un punyal li va aficar:
-Envant no poreu passar;
aquí acabareu la vida!-
Se’n torna, fortuna hermosa
que la jove va tenir:
se’n va anar a un monestir
i es tancà relligiosa.

Com vós rallau amb un altre
i a mi me feis mirar,
més m’estimaria estar
dins un llit morta o malalta.

Sa meva sogra no em vol
perque diu que no tenc terra:
però tenc una guiterra
que fa do-re-mi-fa-sol.