L’amo de Son Mas un dia
una fogassa encetà
i dedins hi va trobar
ses varques d’es qui munyia.

La bardissa no és tan alta
que no puga botar-lè;
el qui té amor i voler,
de qualsevol penyal salta.

Na Margalideta
de ca’s Petacó,
feis-li un favor
quan bé li caurà.
-¿Sabeu de què va?
D’un enamorat,
tenre o granat
que la devertesca.
Ella és una bresca
de mel ben parada
i me diu sa mare
que per genre em vol.
Ella no té son,
vespres ni matins.
Rossinyols i grins,
ja és segur que en sent.
Ella no té esment,
quan a missa va,
només si veurà
passar un fadrí;
i no em vol a mi,
la bella estufada,
perquè no li agrada
s’olor de carbó.
Jo li tenc amor
per casar-me amb ella.
Si és un poc morena,
això no hi fa res.
Enamorats, tres
ja és segur que en té.
Amb un mariner
ella hi té trempat.
Però amb un soldat
s’amor l’encativa;
li dic: -Margalida,
da-li llibertat.-
I anaren tots dos
a coir fesols.
-¿Em vols o no em vols?
Perque tens pessetes
i calçons amb vetes
i xeremietes
i balles quan vols.