A Aragó hi ha una dama tintana, amorosa,
n’és hermosa com el sol. Tintana, amorosa, aimada.
Té la cabellera rossa, llarga fins an els talons.
Sa mare la pentinava amb una pinteta d’or.
Sa padrina els hi aclaria, es cabells, de dos en dos.
Sa tia els hi lligava amb un floc de set colors.
El germà la se mirava, amb los seus ulls robadors.
Quan dins l’església entrava, deixava gran resplendor.
Quan prenia aigo beneita, sa pica tornava d’or.
Les dames seien en terra, ella en cadira d’argent.
Adiós, Aina Maria, tintana amorosa,
robadora del meu cor. Tintana, amorosa, aimada.

A damunt es Pou Blanquer
hi faré una farola
per fer-hi sa torniola
diumenge i dia feiner.
I llavò hi faré fer
una capella postissa
a fi que pugui dir missa
algun sacerdot, si ve.
I llavò hi faré fer
un parral per sa vorera,
enmig una enredadera,
cad pam un claveller.
S’estiu m’hi passejaré
com un primer general.
Com veuran tant de cabal
diran: -Qui ho ’via de creure!-
I això serà més de veure
que s’històri’ natural.

Ella se renta sa cara
amb un pedaç de drap nou,
i, com sa cara li cou,
-Duis-me, sa cotna, mu mare!