‘Vui en tenim vint-i-dos:
demà passat, vint-i-quatre:
començarem demà a batre
i engegaré es segadors

¿Que te penses que hi engreix
quan passes i fas remor?
¿Me vols dir, Miquel Botó,
aqual deu estar millor:
es qui corna o es qui du es peix?

¿Voleu que vos diga una cosa
i la sabreu?
Entrant dins Consei veureu
tantes fadrines
que duen ses robes fines
de molt de preu.
Si trobau què això no treu,
tanta estufera;
per davant i per darrere
van enjoiades,
i també bones macades
i d’uns bons flocs.
De cop duran manegots
i amb puntilles,
i també bones perilles
que penjaran
i es fadrins que les veruran:
-J asón senyores!-
I elless són cavadores
de baixa mà.
Amb so vestidet alçat,
van remirades,
amb ses ventaies girades
a l’enrevès.
Ja en descobriran després
tantes d’alaques!
Mocadors dins ses butxaques
per fer comú.
Tal ovlta lo seu cosset
n’està dejú,
perque a ca seva hi ha fred
per sa panera..
I duen més estufera
que un endiot.
Cadascú fa lo que pot
i encara més;
i los pobres cavallers
qui les dejecten,
i elles no se’n conhorten
abastament.
I elles duen més vent
que no es mestral,
i elles duen més sal
que no hi ha a Eivissa,
i tal volta a sa camissa
que duen davall
hi porien fer un ball
dins es forats.
I duen flocs encarnats
davall sa barra
que pareix una tafarra
de ventador.
Volen, volen, un gipó
de coloreta,
de setí o de sargeta,
o de duró
o de mig cèntim
o de no-res.