Una pastora galana
’nemorada d’un pastor,
se trobava, llastimosa,
baix dels peus del confesor.
Al punt que s’ajoneià:
-Digau, Pare confesor,
digau, que Déu vos ajud,
en la vostra joventut,
¿que n’heu coneguda amor?
I si no n’heu coneguda,
gran penitència em dareu,
però, si n’heu coneguda,
de mi us apiadareu.
-A la meva joventut
tu l’has de deixar anar.
Des que duc aquests vestits
al mon vaig renunciar.
Deixa anar això, joveneta,
deixa anar la passió;
si estàs ben arrepentida,
d’un bé que tant estimava.
Per quinta, jo li diré
que he desitjada la mort.
Com el ’via de deixar,
jo no tenia conhort.
Per sisena, li diré
que és un punt molt delicat,
i, si hi vol pensar un moment,
prompte ho haurà endevinat.
per setena, li diré
que he robat lo que he pogut
per dur-ho a ca s’amiga
de s’estimat meu volgut.
digués la confessió.
-La confessió la sé,
lo que importa és que la diga.
Pendré per los manaments
que hi tenc tota la fatiga.
Jo li diré a lo primer
que me causa gran dolor
veure que no am a Déu
i és per culpa del pastor.
Per segona, n’he jurat
en va, el sant nom de Déu.
He jurat i perjurat
que havia d’esser el meu.
Per tercera, li diré
que no he oït missa complida;
només n’estic advertida
mirant per on el veuré.
Jo li diré a lo quart,
que no he obeït pare i mare,
perque em feien departar
Pare, ja estic confesada;
que em don la bendició,
que em don l’absolució
si és que la m’hagi guanyada.
-Al•lota, jo no puc, no;
tu estàs massa enamorada,
que jo som el teu pastor
i tu la pastora amada.
-No em pensava jo un tal,
no em pensava un tal, no!
N’he descobert el meu mal
an el qui tenia amor!

Endinsau aqueixa coa
si amb noltros voleu venir,
que no vos hagin de dir:
sou una segadora moia.

S’altre dia, jo llaurava
de cap a un empedrat,
i tot lo dia passaren
carrters, tirat tirat.
Com prou n’hagueren passats,
an es darer demaní:
-¿A on anau per aquí,
tants de carreters plegats?
-Mos n’anaàvem a dur un pi
darrere Son Monserrat.
Callau, que no se pot dir!-
En feren cent revoltons
i en feren dues trozadse.
De ses posts que hi han quedades
trauran més de cent doblons.
de ses rels que li arrencaren,
que tenia davall terrra,
cinc-cents bastiments de guerra,
més de cent anys en cremaren.
La reïna que va tenir,
en feren tases de vent,
i en feren dos mil i cent,
més gruixades que un cortí.
Les copinyes que han venudes,
a un forn per coure pa,
a una suma va anar
i mil lliures han valgudes.
Més de set-centes corteres
n’aplegaren de pinyons
ses al•lotes de Son Oms,
per donar a ses caderneres.
Don fi, perque Déu ho vol;
un mot me vui explicar:
aquest pi se va taiar
per un tap de fabiol.
Mirau si seria petit
que encara no va bastar!