A la ciutat de Nàpols hi ha una presó,
la vida mia, amor!
Princesa està en finestra, de la finestra al balcó,
la vida mia, amor!
Els presoners se’n temen i aturen la cançó.
-¿I com no cantau, presos? –Perque esteim en presó,
sense menjar ni beure més que una volta al jorn.-
La jove, condolida, va anar a son senyor:
-Mon pare, lo meu pare, jo vos deman un do.
-Ma fia Margalida, ¿quin do vols tu que et don?
-Mon pare, lo meu pare, les claus de la presó.
-Ma fia Margalida, això no puc fer-hó.
-D’aquells vint-i-nou presos, ¿quina serà la sort?
-Demà serà dissabte, los penjarem a tots!
-Mon pare, lo meu pare, no pegueu l’aimador!
-Ma fia Margalida, ¿quin és ton animador?
-El qui du corbata blanca i sabata de color.
-Ma fia Margalida, ell d’es primers serà! (sic)
-Mon pare, lo meu pare, doncs penjau-mos tots dos!
I faré fer una crida a cada cap de cantó
perquè la gent conega que n’és homo d’honor.
Posau a cada forca, posau-hi un ram de flors,
perque la gent qui passa diga: -Ai, qunes olors!

Estimat, pena em donau,
o a lo menos, cativeri;
jo volria esser a s’imperi
mon bé, d’on estudiau.

Com jo sent tocar a sa baula,
ja tenc lo meu cor que em riu,
i mu mare que me diu:
-Obri, que deu esser En Jaume!