Jo tenc sa memòria a sostres
i sa carn a comellars;
dins es cap duc es compàs
per dir-ne poques i moltes.

Es penjoi mos heu de dar,
maldament sia coent,
i així veurà la gent
que noltros sabem ballar.

Al punt que volta cantó,
si puja cap jovenet,
ja li diuen:-Aturè’t;
¿i com dus tanta frissor?-
Encara no està aturat,
ella li dóna cadira:
-Seu, me faràs companyia;
reposa, si estàs cansat.
-Me n’hauré d’anar aviat,
que tenc d’anar a foravila.
-¿A foravila has d’anar?
No hi deus tenir res que fer!
-Mon pare hi és i m’ha mester
per amor d’es bestiar.
-Fé’l guardar an es teu germà,
que el guarda en dia fener!
-Jo es dematí hi aniré,
i ell es capvespre hi ’nirà.
Si un altre dia ets aquí
i lleu, porem conversar.
-Ja vendràs es descapvespre,
’nirem a Sant Salvador.-
Si el jove diu que no,
ella ja no li contesta.
Quina pena no és aquesta!
Que ho consider qui té amor!