A vint anys me vaig casar
amb una foravilera
que me sortí llambrinera,
tan bona que em féu medrar.

Es temps que jo festejava
una al•lota de Can Baix,
si de mi no feia cas,
almanco la destorbava.

Bondat, bondat, senyoreta; sopa i colga’t dejorn.
Jo me’n vaig a la caçada; fins demà vespre no torn.
Ella sopa i se colga; fa lo que el seu marit diu.
Com mentres està colgada, a la porta sent:- Obriu!
-¿Quién es que em toca a la puerta, que no me deja dormir?
-Señora, soy Don Francisco que la vengo a devertir.
-Ahora bajan mis criadas i te vendran a obrir.
-Yo no quiero tus criadas, queno más te quiero a ti.
Davalla en camia blanca i sabateta xoquí.
Com mentre obrí la porta, li apaga el candelí.
-Molt bé, molt bé, Don Francisco! no ho solia fer-ho així.
-Calla, que n’he mort un homo; no sé si és el teu marit.
-Molt bé, molt bé, Don Francisco! Aquest pic n’haurem sortit.-
-Jo ara estava pensant: ets infants, ¿de qui seran?
-Seran de jo i Don Francisco del petit fins al més gran.
L’agafa per la mà blanca i la se’n mena al jardí.
Li va dir: -Sebastiana, aprepara’t a morir!
-No me matis, espòs meu; tres paraules deixa’m dir:
“Dones, viudes i casades, no vos ’xequeu a obrir,
perquè jo m’hi he aixecada, i me costarà morir”.-
Sa primera punyalada, li va pegar en el cap.
Li va dir: -Sebastiana, d’aquesta no en faces cas.-
Sa segona punyalada, li va pegar a ses costelles.
Li va dir: -Sebastiana, aquestes són ses més belles.-
La tercera punylada, li va pegar en el cor.
Li va dir: -Sebastiana, aquesta volia jo.