-Bondat, bondat, Marieta! Sopar i colgar dejorn.
Jo me’n vaig a la caçada; fins demà vespre no torn..-
Ella sopa i se colga; fa lo que el marit li diu;
com mentre va estar colgada, qui se volia dormir,
li tocaren a sa pota i no la deixaven dormir.
-¿Qui és qui em toca a sa porta i no me deixa dormir?
-Senyora, som Don Franciscoi la vénc a devertir.
-Vamos, vamos, Don Francisco, aquesta nit és per dormir.
-Si no m’obri, senyoreta, me trobaran mort aquí.
-Ara vénen ses criades i debaixaran a obrir.
-No he de mester criades; jo t’he de mester a ti.-
- Davalla en camia blanca i sabateta xoquí.
Com mentres obri la porta, li apaga el candelí.
-Don francisco, Don Francisco, no ho solia fer així.
-Aquesta nit he mort un homo i pens que és lo seu marit.
-Benhaja vós, Don Francisco, i així prest n’haurem sortit.
-Jo ara estava pensando que toquen un combregar.
-De jo i vostè, Don Francisco, que noltros no hi hem d’anar
-Jo ara estava pensando els infants de qui seran.
-De ma vestidura blanca, del petit fins al més gran..-
L’agafa per sa mà blanca: -¿De què los hem de vestir?
-Ja pots cridar pare i mare brodada de carmesí.-
Aleshores, Don Francisco la se’n du fins al jardí.
-Deixa’m dir tres parauletes: que me vénguen a assistir.
Viudes, casades, donzelles, preniu un consei de mi:
si vostra marit va fora, no vos aixiqueu a obrir.
Aquesta nit m’he aixecada i me costarà morir.-
La primera punyalada la va ferir en es cap
i va dir: -Sebastiana, aquesta n’és de bon grat.
La segona punyalada la va ferir en es cor.
Li va dir: -Sebastiana, aquesta va per llavò.
La tercera punyalada la va ferir a ses costelles.
Li va dir: -Sebastiana, aquestes són ses més belles.-
En la quarta punyalada, el minyonet va parlar;
li va dir: -Fill meuet, calla; ton pare mos vol matar.-
Dilluns, son pare hi va a sa presó a veurè’l.
El trobà qui sospirava abraçat amb una creu.
-Fii meu jo et duc un regalo de dos galls que tenc farcits.
-De lo bé que heu fet, mon pare, molt prompte els hauré partits.-
Es dimarts, sa mare hi va, a sa presó, a veurè’l.
El trobà que sospirava abraçat amb una creu.
-Fii meu, jo te duc un regalo, d’una porcella rostida.
-Molt prompte l’hauré partida.-
Amb un misserere trist per ell demanà perdó.
El deixen a sa presó i la Sang de Jesucrist.
Rafel Ginard
Cançoner Popular de Mallorca
Transcripció edició
Adulteri castigat
Inca
Assonant
69
IV
M’ho deien i no m’ho creia,
però ara ja ho creuré,
que un mariner sempre té
la mort darrere s’oreia.
Jo em vaig casar per amor
per estar bé i no mal.
Val més dona amb un real
que una altra amb possessió.
Cuando empezaron las guerras de Francia y Portugal,
llamaron al Conde Flores de capitán general.
-¿Para cuántos años, Conde, para cuántos años va?
-Por siete me voy, Señora; por siete y nada más.
Han pasado siete años y el Conde no viene ya.
Un día, estando a la mesa, su padre la quiso hablar:
-¿Por qué no te casas, hija? ¿por qué no te casas ya?
-No puedo casarme, padre, que el Conde en el mundo está.
Si me dais la bendición, y yo le iré a buscar.
-Que te la dé Dios del cielo, que es santo y puede más.-
Vistióse de peregrina, y al Conde se fue a buscar.
Al salir de las Italias, de Francia y de Portugal,
encuentra un caballo blanco que lo llevan a ensellar.
-¿De quién es este caballo que lo llevan a ensellar?
-Del señor Conde de Flores: mañana se va a casar.
-Este conde que usted dice, ¿me lo quiere enseñar?
-Sí, señora, porque es esto muy poca la caridad.
-Déme una limosna, Conde, que muy bien la puede dar,
que vengo de las Italias y no tengo por gastar.
-Si viene de las Italias, ¿qué hay de nuevo por allá?
-Hoy he visto a tu Condesa que no cesa de llorar.
-¡Ay, si la pudiera ver! ¡Ay, si la pudiera hablar!
-¿Cómo la conocería? ¿cómo la conocerá?
-Por aquel hermoso rostro y su hermoso lunar.
El vestido que le hice me costó una ciudad.
-La hermosura se me ha ido, Conde, de tanto llorar.
El vestido bien lo guardo y el lunar en frente está.-
El Conde, entonces, la abraza y se la llevó al altar
y el señor Conde de Flores por doña Elvira será.