-Mon pare, ¿que no ho sabeu, lo que mumare deixà,
que, en tenir los doce años, marit m’havíeu de dar?
Jo ja en tenc dotze i un dia; vos començau a estorbar!
-Tota l’Espanya he trescada: marit per tu no n’hi ha,
en no esser el Comte de Raixa. No sé si t’agradarà.
-Enviau-lo a demanar; convidau-lo per un dia,
i, com estareu en taula, parlau-li de l’amor mia.-
Mentres deia estes paraules, el veuen que ja venia.
-Bon dia tenga, mon Rei! –Bon dia i bona hora sia.
¿No havies promès, lo Comte, casar-te amb la meva fia?
-Si un dia ho vaig prometre, ara fer-ho no podria.
Senyor Rei, jo som casat, tenc infants i muller viva.
-Mata la muller; jo de millor te’n daria.
Si no fas lo que te dic, tots dos moriu en un dia.-
Ja se’n va cap a ca-seva; tot quant troba l’entristia.
La Comtessa el veu venir i a camí ja li sortia.
-Desgraciada n’ets, Infanta, desgraciadeta mia!
-No em tenc per desgraciada si et tenc en ma companyia.
-No serà per gaire temps; no serà cap altre dia,
perque el Rei m’ha comanat que t’he de llevar la vida;
que, si no la te llevara, me llevaria la mia.
-Tanca’m dins quatre parets; noves de mi no sabrien.
Cuidaria els meus infants i lo demés que vendria.
-No pot esser, ma Comtessa¸no pot esser, esposa mia,
perque el Rei m’ha comanat que t’he de llevar la vida
i, si no la te llevava, me llevaria la mia.
-Si em menes a ca els meus pares, ningú se n’enteraria.
Cuidaria els meus infants i lo demés que vendria.
-No pot esser, ma Comtessa; no pot esser, esposa mia,
perque el Rei m’ha comanat que t’he de llevar la vida,
i, si no la te llevava, me llevaria la mia.
-Vine, taia’m els cabeis; de criat te serviria.
Cuidaria els meus infants i lo demés que vendria.
-No pot esser, ma Comtessa; no pot esser, esposa mia,
perque el Rei m’ha comanat que t’he de llevar la vida,
i, si no la te llevava, me llevaria la mia.
-Vamos, anem a sopar així com els altres dies;
no treguis molta molta vianda; només un platet de figues.-
Es platet que ella menjava, de plorar al raset s’omplia,
i la cadira on seia de sospirs se corrompia.
-Anem i digues un Credo i llavò una Avemaria,
que la dona que entrarà només hi dúriga un dia.
Com mentre estava espasa alta, qui ja matar-la volia
un àngel del cel davalla i li retura sa mà.
-Se detenga, Senyor Comte, se detenga de part mia!
El Rei n’és mort en sa nit, sa fia a punta de dia.
El Rei ja crema a l’infern, al purgatori sa fia.-
Se donaren un abraç com Sant Josep i Maria
i visqueren en el món i en el cel en companyia.
Rafel Ginard
Cançoner Popular de Mallorca
Transcripció edició
Amor desgraciat
Santanyí
Assonant
36
IV
De lluny lo veuen lluir
an el dimoni malvat
amb una ànima a’s costat
que ell la vol posseir.
-Diguès, dimoni, diguès,
tu qui saps la vida seva;
l’ànima, per a ser teva,
¿quin gros pecat ha comès?
-Com a l’altre món estava,
no feia sinó pecar
i contra de Vós jurar;
passa dreta no donava.
-Miquel, porta la balança
i pesarem lo procés;
si es de l’àngel pesen més,
tendrem bona confiança.
-¿Que ho veis, Mare i Senyora,
com pesen més los pecats?
No us faceu defensadora
de pecadors tan ingrats!
-¿No basten les meves manyes
per una ànima salvar?
Nou mesos vos vaig portar,
Fillet meu, dins mes entranyes!
-Vés, ànima venturosa,
a mu Mare a dar favors,
que si per ella no fos,
no series tan ditxosa.
-Per una salve gallarda
que em resaves cada dia,
tenies per companyia
Déu i l’àngel de la guarda.
Andau, andau,
va dir sa marxanda,
no toqueu sa randa
que la’m mastegau.
Me l’heu de fer neta,
Madò Mestresseta,
ja que vós vos n’anau.
Dins un jardí
jugarem un rato
bombet i gaiato
(Al•lota sempre va de jocs)
treu ses bolles
jugarem un rato
sort i gaiato
pam i toc,
toc i pam.
Tenc sa dona, ¿que no ho creis?,
que me té desesperat!
Du es senyoriu aferrat
fins a s’arrel d’es cabeis.