El Comte se passejava, per dalt la murada, un dia;
sa fia, des la cambra, tots los seus passos seguia.
-¿Què és lo te passa, Infants? ¿Què es lo que te passa, fia?
-Que no hi ha marit per mi en no esser el Comte d’Alarca.
L’enviàsseu a cercar, sabrem quin cantet faria.
Senyor Rei, feis un dinar, convidau-lo a dinar un dia.
Mentres el tenguem en taula, li parlareu de part mia.-
El mal Rei el convidà, el convidà a dinar un dia:
-Seràs Rei de los meus Reis, viuràs amb més algria,
si tu mates la Comtessa i te cases amb ma fia.
-No pot ser això, Senyor Rei, perque n´és gran heretgia.
Tota la gent del reinat un gran que sentir daria!
-Vet aquí la tavaiola ambe què l’aufegaria,
perque la gent del reinar de no res se temeria.-
El Comte gira el cavall, cap a ca-seva fa via,
i enquantra la Comtessa, en el balcó, qui cosia.
-Oh, Comtessa, ma Comtessa! oh, Comtessa, esposa mia!
És a causa de la Infanta que he perduda l’alegria!
-Anau a parar-li taula, veiam si és fam que tendria.
-No és fam, no és fam, ma Comtessa, no és fam, no és fam, Comte mia! [sic]
-Anau a parar-li es llit, veiam si és son que tendria.
No és son, no és son, ma Comtessa; no és son, no és son. Comte mia! [sic]
És a causa de la Infanta que he perduad l’alegria.
El mal Rei m’ha dit que et mat i me casàs amb sa fia;
que si jo no te matava, a tots dos mos mataria.
-Amolla’m dins un camp ras i animals me menjarien.
Quan noves de mi sabràs, llavò ja me mataries!
-Oh, Comtessa, ma Comtessa; oh, Comtessa, esposa mia;
el mal Rei m’ha dit que et mat i me casàs amb sa fia.
-Deixa’m resar un parenostro, també tres avemaries:
una pel Comte de l’Alarca, s’altre per l’ànima mia,
s’altra per sa qui vendrà, que mai més tenga alegria.
Deixa’m donar una besada an el minyó qui dormia.-
Mentres dava la besada an el minyó qui dormia,
sentiren una gran veu, una gran veu que venia:
-No mats la teva Comtessa, que el Rei ja ha acabat la vida.
Que pugueu viure molts d’anys com Sant Josep i Maria!
Amor desgraciat
Llucmajor
Assonant
Saps que estic d’a pler quan jec
devers la una, una estona,
a’s costat de sa brivona!
I a cada uiada que em dóna
diu:-’Tura’t, si no, m’assec!
Com jo seré sa mestressa
d’es mosso d’es menescal,
tot lo dia estaré dreta
manxant davant sa fornal.
Jo em confés amb Vós, Senyor,
i amb Vós, Mare de Déu.
Es dia que em moriré,
que estiga en gràcia de Déu.
Jo em confés amb Vós, Senyor,
qui sabeu els meus pecats,
es que he fets i m’han fet fer,
i he fet fer i mal obrats:
de tots vos deman perdó.
Jo em confés amb Vós, Senyor,
com es malalt an es metge.
Sou metge de medicina,
metge de sa meva ànima
que en el cel no puc etrar.
Vostros peus vénc a adorar,
que sa meva ànima no se perda.
Jo tenc de restitir
s’ànima que Vós m’heu dada,
però jo l’he creada (sic)
que sols no és per a sortir.
Bon Jesús, pensau en mi:
no m’heu de deixar morir
que no m’hàgeu perdonada.