Ella estava brodada baix de l’ombra d’una auzina,
i els moros l’encativaren a la Infanta polida,
i l’envien a la Reina, a la Reina de Mongrina.
-Reina mora, Reina mora, aquí duim una cativa.-
Com la Reina la va veure, tan guapa i tan polida;
-Tornau-la-vos-ne, bons moros, allà d’on n’hagi eixida,
que, si el rei moro la veia, que és tan guapa i tan polida,
s’enamoraria d’ella i de la Reina la faria,
i jo seria l’esclava i tendria mala vida.-
Va respondre una esclava de les dotze que hi havia:
-’Xau-la estar, senyora Reina, xau-la estar, Senyora mia;
serà bona per rentar los panyos a la marina,
i amb el sol i la serena les colors blanques perdria.-
I ella, com més rentava, le scolors treu més garrides.
Un dia, mentres rentava, los panyos a la marina,
dóna una uiada an es sol per veure si se ponia,
i va veure un cavaller qui a cavall blanc venia.
-Bones tardes, Moretona, que rentau a la marina.
-Ses mateixes, senyor Comte, ben arribat a Mongrina.
-¿Voleu-me dir Moretona, com sabeu que Comte sia?
-En el posat de la cara, senyor Comte em pareixia.
-¿Veniu amb mi, Moretona? ¿veniu en ma companyia?
-I los panyos de la reina, llavors, ¿qui los rentaria?
-Els que sien broidats d’or, posau-los damunt la silla,
i els que ho sien de plata , deixau-los per la marina.
Digau a on voleu colcar; ¿a les anques o a la silla?
-A les anques, cavaller, per la vostra honra i la mia.-
Caminaren nou jornades sense ni paraula dir-se.
Com foren devers les vuit, la Moreta es posa a riure.
-¿De què reis, oh moretona? ¿d’on vos ve tanta alegria?
¿Qué vos reis del cavaller, del cavall o de la silla?
Me reia del cavaller que me du dins Camp d’Oliva.
Camp d’Oliva preciós, Camp d’Oliva, Camp d’Oliva!
-¿Voleu-me dir Moretona, d’on coneixeu Camp d’Oliva?
-No me digueu Moretona; digau-me Rosa-florida,
que mai som estada mora; de cristians som naixida: (sic)
som filla del Rei don Carlos i de dona Margalida.
-Si dèieu ver, cristiana, germana meva seríeu!
-Lo que vos dic és tan ver com camín dins Camp d’Oliva.-
Se daren un fort abraç; departir-se no podien!
-¿Què pagaríeu, mumare, de veure la vostra filla?
-Set ciutats tenc a dins França, totes les hi daria.
Endemés si verge fos, altre tant redoblaria.
-No redobleu tant, mumare, que és verge la vostra filla.
La corona de les verges per mi no s’és desflorida.
Dins la basta dels enagos sempre l’he duita cosida.
Més informació
Recopilador
Rafel Ginard
Referència bibliogràfica
Cançoner Popular de Mallorca
Via d'incorporació
Transcripció edició
Classificació
De captius
Poble
Santanyí
Rima
Assonant
Núm de glosa
4
Volum
IV
Altres cançons relacionades
Cansada estic de dir-tè
si per mi no hi ha remei;
si no hi has pensat, pense-hi:
mal fas d’entretenir-mè.
-Soldadito, soldadito, tú que de la guerra vienes,
¿no habrás visto mi marido por la guerra alguna vez?
-No, señora, no lo he visto, ni sé su señor quién es.
-Es un joven blanco y rubio, alto como los ciprés.
-Sí, señora, que lo he visto; su marido muerto es;
se ha muerto en Valencia en casa del Genovés.
Ha dejado en testamento que me case con usted.
-Esto sí que no lo haría, esto sí que no lo haré.
Siete años hay que espero, y siete más que esperaré.
Si a los catorce no viene, monjita me encerraré.
Y los tres hijos que tengo muy bien los condoñaré: (sic)
uno, con doña María, otro, con doña Isabel
y el más chiquitito rubio a la guerra mandaré.
Donde ha muerto su padre morirá el hijo también.
-Calla, calla, Francisquita, que yo soy tu amante esposo
que he venido de la guerra: dame un abrazo amoroso.
Adiós, estel del dia,
consol de lo meu penar!
¿Saps lo que me resultà
es “sí” que em vares donar?
Una llarga malaltia!
Més de dotze hores del dia
lo meu cor va sospirar,
fins que Déu me va enviar
un àngel que m’avisà:
-Fie’t, ja te’n pots tornar,
que ella no s’aixecarà,
que sabés t’hagués de dar
més de dos mil anys de vida.-
Lo meu cor, prenda garrida,
macilent s’en ’guè d’anar,
com la lluna qui n’està
dins una eclipse rendida.
Si m’hi veig, per algun dia,
de tu porer comandar,
jo la m’he de fer espassar,
sa malíci’ que tenia!
Tradicionari de Mallorca
