A la vorera de mar hi ha una donzella
que brodava un mocador, cosa més bella!
Quan va esser en es brot major, ja no té seda.
Se gira cap a la mar, veu una vela,
veu venir un mariner que la nau mena.
-Mariner, bon mariner, portau-me seda.
-Digau-me com la voleu: ¿blanca o vermella?
-Vermelleta la vui jo, que m’és més bella.
-¿Pujaríeu dalt la nau, gentil donzella?
Si anam a l’arenal, triareu d’ella.-
Mentres ella la triava, la nau fa vela.
Com va esser a s’arenal, s’adormí ella;
com va esser allà d’allà, ja se despertà.
Ella mira ençà i enllà, n’és lluny de la terra.
-Mariner, bon mariner, portau-me en terra,
que los aires de la mar me mouen guerra.
De tres germanes que som, yo soy doncella,
una és sa dona del Rei, s’altra és princesa;
jo qui som la més hermosa, som marinera.
Una du manteta d’or, s’altra de plata;
jo qui som la més hermosa, som marinera
Una du manteta d’or, s’altra de plata;
jo qui som la més hermosa, duc estamenya.
Una du sabates d’or, s’altra de seda,
i jo, com a marinera, duc espardenyes.
Elles viuen dins palaus que fan enveja.
-No tengueu enveja d’elles, vós sereu Reina,
vestideta d’or i argent, coral i perles.
Per vós he trescat el món des del meu reine,
i ara que ja us he trobat, vos tendré sempre.

El Rei n’ha fetes fer grides, [sic] i viva l’amor
i ha publicat p’es carrer que viva, viva!
que grides n’ha fetesfer, que viva l’aronger!
Que el qui té la mujer buena, viva l’amor!,
a la guerra haurà d’aner, que viva, que viva!
a la guerra haurà d’aner, que viva l’aronger!
I jo qui l atenc tan jovina, ¿ane qui la deixaré?
La deixaré a mumare que prou la’m guardarà bé.
-Mumare, la meva mare, jo vos entreg mu muller,
que no li faceu fer feina, sino cosir i broider.
No li deixeu de treure aigo, sinó per ella bever,
amb lo poalet de `plata, que per ella l’he fet fer.
-Pots partir sense gens d’ansi’, que molt bé la’t guardaré.-
D’es cap de les set setmanes, porquerola la va fer;
i d’es cap de los set anys, va venir lo cavaller.
-Déu vos guard, la porquerola! –Que Déu guard el cavaller!
-¿Me vosl dir, tu, porquerola, de qui és aquest guarder?
-De Don Juan del Vilatge, si Déu lo deixa torner.
-¿No em diríeu, porquerola, de què n’és vostro menger?
-D’un bocinet de pa d’ordi, que amb penes si em basta bé.
-¿No em diríeu, porquerola, de què n’és vostro beguer?
-D’un poquet d’aigo de bassa de la que corr p’es carrer.
-¿No em diries, porquerola, quin és el teu jaguer?
-Un jaç ran de la foganya, just a devora el cendrer.
-¿No em diries, porquerola, quines feines tens que fer?
-Set fuades tenc de tasca i un feix de llenya a fer.-
Amb les potes del cavall li aspia el fusader.
Ell es desfà de l’espasa i es feix de llenya li fé.
-Aplega es porcs, poruqerola, que ja és hora de pleguer.-
I a les anques del cavallo el feix de llenya porté.
Com foren en le Vilatge, es feix de llenya deixé,
perque la gent del Vilatge no trobàs un que xerrer.
-¿No me diríeu, porquerola, a on faran d’hostalers?
-A casa de mia sogra, un temps hi solien fer.
-Bon dia, Senyora Altesa! -Déu mantenga el cavaller!
-¿Em vols dir, tu, hostalera, qual serà lo meu menger?
-D’una gallina farcida que molt bé la hi guiaré.
-¿Vols-me dir, Senyora Altesa, anit, ambe qui soparé?
-Soparà amb la meva fia, per sopar la hi deixaré.
-¿Vols-me dir, senyora Altesa, anit amb qui dormiré?
-Dormirà amb la porquerola que no té ambe qui jaguer.
-Porquerola, porquerola, ¿vols dormir amb el cavaller?
-Set anys ha que jec sense homo, i encara no hi jauré.
Ell la pren per la mà blanca, i a la cambra la mené.
-Vine aquí, prenda estimada, tu ets la meva muller.
Treu-te el vestit de porquera que no el vui veure mai més!
¿A on són aquelles coses que duies en temps primer?
-Que ho deman a mia sogra, que per sa fia les té.
-¿I a on són aquells botons que duies en temps primer?
-Que ho deman a mia sogra, que per sa fia los té.
-¿I aquell poalet de plata que per tu el vaig fer fer’
-Que ho deman a mia sogra, que per sa fia los té.-
-Aixeca’t, trutja malvada, tu qui jeus amb cavaller!
Hala, aixeca’t, porquerola, que els porcs ja van pel carrer!
Que si mon fii ho sabia, en faria un cendrer!
-Que s’aixec la vostra fia, no es ’xecarà ma muller.
Si vós no fósseu mumare, de vós faria un cremer,
i a la muntanya més alta faria ventar el cendrer!

A la ciutat de Nàpols, hi ha una presó,
la vida mia!
Hi ha vint-i-nou presos qui canten la cançó.
La dama està en finestra, de finestra en balcó.
Els presos se’n temeren, ja no cantaren, no.
-¿Per què no cantau, presos, per què no cantau, no?
-¿Com hem de cantar, dama, i estam dins gran presó
sense menjar ni beure, tan sols un roegó,
ni veure sol ni lluna, tan sols un finestró?
-Mon pare, lo meu pare, jo vos deman un do.
-Ma fia Margalida, ¿quin do vols que te don?
-Mon pare, lo meu pare, les calus de la presó.
-Ma fia Margalida, això no ho faré, no.
-Mon pare, lo meu pare, no mateu en ’Madó!
-Ma fia Margalida, serà el primer de tots!