A la vorera de mar hi ha una donzella
que brodava un mocador, cosa més bella!
Quan va esser en es brot major, ja no té seda.
Se gira cap a la mar, veu una vela,
veu venir un mariner que la nau mena.
-Mariner, bon mariner, portau-me seda.
-Digau-me com la voleu: ¿blanca o vermella?
-Vermelleta la vui jo, que m’és més bella.
-¿Pujaríeu dalt la nau, gentil donzella?
Si anam a l’arenal, triareu d’ella.-
Mentres ella la triava, la nau fa vela.
Com va esser a s’arenal, s’adormí ella;
com va esser allà d’allà, ja se despertà.
Ella mira ençà i enllà, n’és lluny de la terra.
-Mariner, bon mariner, portau-me en terra,
que los aires de la mar me mouen guerra.
De tres germanes que som, yo soy doncella,
una és sa dona del Rei, s’altra és princesa;
jo qui som la més hermosa, som marinera.
Una du manteta d’or, s’altra de plata;
jo qui som la més hermosa, som marinera
Una du manteta d’or, s’altra de plata;
jo qui som la més hermosa, duc estamenya.
Una du sabates d’or, s’altra de seda,
i jo, com a marinera, duc espardenyes.
Elles viuen dins palaus que fan enveja.
-No tengueu enveja d’elles, vós sereu Reina,
vestideta d’or i argent, coral i perles.
Per vós he trescat el món des del meu reine,
i ara que ja us he trobat, vos tendré sempre.
Rafel Ginard
Cançoner Popular de Mallorca
Transcripció edició
Raptes i forçadors
Inca
Assonant
76
IV
Si vos demanen d’on sou,
digau que sou de Caimari.
Vos convid an el rosari
de sa mula de can Pou.
Eixuga’t ets uis, ma fia!
Vet aquí un mocador;
que es jove que bé et volia,
vénen de soterrar-ló.
-Bondat, bondat, Marieta! Sopar i colgar dejorn.
Jo me’n vaig a la caçada; fins demà vespre no torn..-
Ella sopa i se colga; fa lo que el marit li diu;
com mentre va estar colgada, qui se volia dormir,
li tocaren a sa pota i no la deixaven dormir.
-¿Qui és qui em toca a sa porta i no me deixa dormir?
-Senyora, som Don Franciscoi la vénc a devertir.
-Vamos, vamos, Don Francisco, aquesta nit és per dormir.
-Si no m’obri, senyoreta, me trobaran mort aquí.
-Ara vénen ses criades i debaixaran a obrir.
-No he de mester criades; jo t’he de mester a ti.-
- Davalla en camia blanca i sabateta xoquí.
Com mentres obri la porta, li apaga el candelí.
-Don francisco, Don Francisco, no ho solia fer així.
-Aquesta nit he mort un homo i pens que és lo seu marit.
-Benhaja vós, Don Francisco, i així prest n’haurem sortit.
-Jo ara estava pensando que toquen un combregar.
-De jo i vostè, Don Francisco, que noltros no hi hem d’anar
-Jo ara estava pensando els infants de qui seran.
-De ma vestidura blanca, del petit fins al més gran..-
L’agafa per sa mà blanca: -¿De què los hem de vestir?
-Ja pots cridar pare i mare brodada de carmesí.-
Aleshores, Don Francisco la se’n du fins al jardí.
-Deixa’m dir tres parauletes: que me vénguen a assistir.
Viudes, casades, donzelles, preniu un consei de mi:
si vostra marit va fora, no vos aixiqueu a obrir.
Aquesta nit m’he aixecada i me costarà morir.-
La primera punyalada la va ferir en es cap
i va dir: -Sebastiana, aquesta n’és de bon grat.
La segona punyalada la va ferir en es cor.
Li va dir: -Sebastiana, aquesta va per llavò.
La tercera punyalada la va ferir a ses costelles.
Li va dir: -Sebastiana, aquestes són ses més belles.-
En la quarta punyalada, el minyonet va parlar;
li va dir: -Fill meuet, calla; ton pare mos vol matar.-
Dilluns, son pare hi va a sa presó a veurè’l.
El trobà qui sospirava abraçat amb una creu.
-Fii meu jo et duc un regalo de dos galls que tenc farcits.
-De lo bé que heu fet, mon pare, molt prompte els hauré partits.-
Es dimarts, sa mare hi va, a sa presó, a veurè’l.
El trobà que sospirava abraçat amb una creu.
-Fii meu, jo te duc un regalo, d’una porcella rostida.
-Molt prompte l’hauré partida.-
Amb un misserere trist per ell demanà perdó.
El deixen a sa presó i la Sang de Jesucrist.