Sa teva cara garrida
me pareix un diamant;
me som enamorat tant,
una cosa fora mida.
Si no em vols, rosa florida,
moriré penant, penant.

Un dia fent un oís
mir cap al cel.
M eva parèixer d egel,
guarnit d’estrelles,
i afín les meravelles
del meu gran nas.
I vaig arribar an el cas
que m’alegrava
perque tenir no em pensava
tala pinyota!
Ell pareix sa muntanyota
de Calicant.
Pos peu enrere i envant
i la’m mir bé:
i me n’hi veig un sequer
a cada aranell.
Cent homos fora capell
hi cercaven beies;
se tapaven ses oreies
amb un llençol
de por que algun bereiol
no los picàs.
Arruf una mica es nas
de ses voreres;
varen caure cent calderes
de tremolor.
M’envestí una bona olor
de mel i arrop.
No sé si ho trobareu poc
o si ho creureu
i és que encara no sabeu
de com usaren.
Moltes, moltes redolaren
set-centes passes.
I ells, amb ses teves traces
i enginyeries,
n’aplegaren sis mil dies
d’aquell brescam.
I n’hi sortia qualque eixam
d’aquells sequers!
I los bons bereiolers,
com qui treu foc,
n’hi tragueren amb un toc
vint portadores
d’aquelles bresques millores,
ben foradades,
i vint-i-quatre somades
de brescam vei.
Notícies tengué el rei
d’aquell gros do.
Ell en traure un milió
net, fora brut.
No hem de parlar d’es cerut
ni s’aigo-mel.
Que ho diga es frare Rafel,
la raó més vertadera:
aquella bona caera,
a on està.
Sant Llorenç d’es Cardassar
i tirant per Sa Marjà
Capdepera i Son Servera
i encara més enllà.
Llucmajor, Campos, Porreres
són ses millors caeres
perque és lloc de romaní.
En dur-ne un altre viatge
ja sabrem més sa treta.
Una rata prest és feta
en donar-li pa i formatge.

Un dia m’enfadarà
i ho faré a bastonades;
massa ja n’hi he callades,
per no donar que rallar.
Ella és com un remerol,
l’hi diré en esser tot sol,
i serà en va si s’emperna,
perque qui s’ordre governa,
fa anar s’oli allà on vol.