S’altre dia, jo llaurava
de cap a un empedrat
i tot lo dia passaren
cavallers tirat tirat.
Com prou n’hagueren passats,
a un d’aquells demaní:
-¿A on anau per aquí,
tants de cavallers plegats?-
Ells anaven a un dur un pi
que hi havia, gros sens fi,
darrere Son Montserrat,
i diu:- Perque Déu ho vol,
un mot me vui explicar:
aquest pi se va taiar
per fer un tap de fabiol.

Massa jove em som posada,
en el món, a voler bé.
Ara que hi som, ¿què de fer?
Venturosa o dissortada!

Si fos fadrina, voldria
s’enamorat moliner:
que és de venturós qui té
nostro pa de cada dia!