A Aragó hi ha una dama tintana, amorosa,
n’és hermosa com el sol. Tintana, amorosa, aimada.
Té la cabellera rossa, llarga fins an els talons.
Sa mare la pentinava amb una pinteta d’or.
Sa padrina els hi aclaria, es cabells, de dos en dos.
Sa tia els hi lligava amb un floc de set colors.
El germà la se mirava, amb los seus ulls robadors.
Quan dins l’església entrava, deixava gran resplendor.
Quan prenia aigo beneita, sa pica tornava d’or.
Les dames seien en terra, ella en cadira d’argent.
Adiós, Aina Maria, tintana amorosa,
robadora del meu cor. Tintana, amorosa, aimada.

Antany sa vostra madona
tenia xeixa millor:
si fos homo així com dona,
per batiar gent és tan bona,
de Lluc seria es Prior.

Me ric d’es batle i d’es saig
i de tot s’ajuntament,
i d’es frares d’es convent,
i de’s capellans, un raig.