Jo no me’n puc anar vespre,
perque encara som fadrí.
¿Que no es pot estrevenir
trobar al•lotes p’es camí
i fer-me jugar sa testa?

Tots plegats mos devertim,
a can Llopis, a la fresca.
I es qui pateix, que patesca
de dolor de sembrat prim.

Un dia m’enfadarà
i ho faré a bastonades;
massa ja n’hi he callades,
per no donar que rallar.
Ella és com un remerol,
l’hi diré en esser tot sol,
i serà en va si s’emperna,
perque qui s’ordre governa,
fa anar s’oli allà on vol.