Margalida, es robiol
que me vares enviar,
es temps que el me vaig menjar,
en tu sempre vaig pensar,
hermosa cara de sol.
Me pareixs un cossiol
de roses, damunt l’altar!
I dedins, hi va tenir
un gustet de Margalida,
que es temps de la meva vida
no he menjat res tan fi.
Casi m’atravesca dir
que un qui estàs per a morir
i n’hi daven un bocí,
li farien cobrar vida.

M’he posat mocador a’s coll
per porer fer de currete;
tenc sa dona pertenete.
vui assemblar a qui bé em vol.

Tira-me’n, de fisconades,
que jo totes les rebré
i ses sabates duré
dos ditets més escotades.