Bon dia, rosa encarnada.
Abans de coneixer-tè
molts me deien que eres ble,
però tant no m’ho pensava!

Un dia fent un oís
mir cap al cel.
M eva parèixer d egel,
guarnit d’estrelles,
i afín les meravelles
del meu gran nas.
I vaig arribar an el cas
que m’alegrava
perque tenir no em pensava
tala pinyota!
Ell pareix sa muntanyota
de Calicant.
Pos peu enrere i envant
i la’m mir bé:
i me n’hi veig un sequer
a cada aranell.
Cent homos fora capell
hi cercaven beies;
se tapaven ses oreies
amb un llençol
de por que algun bereiol
no los picàs.
Arruf una mica es nas
de ses voreres;
varen caure cent calderes
de tremolor.
M’envestí una bona olor
de mel i arrop.
No sé si ho trobareu poc
o si ho creureu
i és que encara no sabeu
de com usaren.
Moltes, moltes redolaren
set-centes passes.
I ells, amb ses teves traces
i enginyeries,
n’aplegaren sis mil dies
d’aquell brescam.
I n’hi sortia qualque eixam
d’aquells sequers!
I los bons bereiolers,
com qui treu foc,
n’hi tragueren amb un toc
vint portadores
d’aquelles bresques millores,
ben foradades,
i vint-i-quatre somades
de brescam vei.
Notícies tengué el rei
d’aquell gros do.
Ell en traure un milió
net, fora brut.
No hem de parlar d’es cerut
ni s’aigo-mel.
Que ho diga es frare Rafel,
la raó més vertadera:
aquella bona caera,
a on està.
Sant Llorenç d’es Cardassar
i tirant per Sa Marjà
Capdepera i Son Servera
i encara més enllà.
Llucmajor, Campos, Porreres
són ses millors caeres
perque és lloc de romaní.
En dur-ne un altre viatge
ja sabrem més sa treta.
Una rata prest és feta
en donar-li pa i formatge.

El Comte se passejava, per dalt la murada, un dia;
sa fia, des la cambra, tots los seus passos seguia.
-¿Què és lo te passa, Infants? ¿Què es lo que te passa, fia?
-Que no hi ha marit per mi en no esser el Comte d’Alarca.
L’enviàsseu a cercar, sabrem quin cantet faria.
Senyor Rei, feis un dinar, convidau-lo a dinar un dia.
Mentres el tenguem en taula, li parlareu de part mia.-
El mal Rei el convidà, el convidà a dinar un dia:
-Seràs Rei de los meus Reis, viuràs amb més algria,
si tu mates la Comtessa i te cases amb ma fia.
-No pot ser això, Senyor Rei, perque n´és gran heretgia.
Tota la gent del reinat un gran que sentir daria!
-Vet aquí la tavaiola ambe què l’aufegaria,
perque la gent del reinar de no res se temeria.-
El Comte gira el cavall, cap a ca-seva fa via,
i enquantra la Comtessa, en el balcó, qui cosia.
-Oh, Comtessa, ma Comtessa! oh, Comtessa, esposa mia!
És a causa de la Infanta que he perduda l’alegria!
-Anau a parar-li taula, veiam si és fam que tendria.
-No és fam, no és fam, ma Comtessa, no és fam, no és fam, Comte mia! [sic]
-Anau a parar-li es llit, veiam si és son que tendria.
No és son, no és son, ma Comtessa; no és son, no és son. Comte mia! [sic]
És a causa de la Infanta que he perduad l’alegria.
El mal Rei m’ha dit que et mat i me casàs amb sa fia;
que si jo no te matava, a tots dos mos mataria.
-Amolla’m dins un camp ras i animals me menjarien.
Quan noves de mi sabràs, llavò ja me mataries!
-Oh, Comtessa, ma Comtessa; oh, Comtessa, esposa mia;
el mal Rei m’ha dit que et mat i me casàs amb sa fia.
-Deixa’m resar un parenostro, també tres avemaries:
una pel Comte de l’Alarca, s’altre per l’ànima mia,
s’altra per sa qui vendrà, que mai més tenga alegria.
Deixa’m donar una besada an el minyó qui dormia.-
Mentres dava la besada an el minyó qui dormia,
sentiren una gran veu, una gran veu que venia:
-No mats la teva Comtessa, que el Rei ja ha acabat la vida.
Que pugueu viure molts d’anys com Sant Josep i Maria!