Ramell, des que estic ausent
lluny de la teva persona,
mon cor se vesteix d’una ona
blava, que la mar no en dóna
diada de sol i de vent.
No he trobat argument
que m’haja dat entenent
es mal d’enamorament
com tan fort s’encapirrona.

Una rosa de cent fuies
sempre l’he vista esfuiar.
Ai, Beleta! Si no mudes,
En Juan no te voldrà.

Amor, no sospirs ni plors
ni temis si estràs bé,
que, quan pa ja no tendré,
per aliment te daré
gotes de sang del meu cos.