Com fórem enmig de mar
que ja no veien cap porta,
vaig dir:-Adiós, Mallorca!
Ditxòs qui porà tornar!

Si a fora vos n’anau,
mon bé estimat, adiós;
i, si feis altres amors,
maldament siguen millors,
pensau en ses que deixau.

Pere Salvà Tofolet;
es motiu d’escriurè’t,
¿saps què és estat?
Que tenim apareiat
es bestiar
que mos vares comanar,
com són: moscards,
llagosts i escaravats
i caragols,
llimacs, lluernes, mussols
i sargantanes,
esparvers, corbs i milanes
i xuriguers;
voltors i gats fogoners
i pastenagues,
cuques-patxes i cigales.
I de puputs
n’hem ’gafats quants n’hi ha haguts
a dins es pla,
perque un dia en vaig posar
en es molí
de Ses Basses, i vaig dir
an es segadors:
-En venir puputs, dau-lós
miques de pa.
Si los poreu agafar,
los me dureu,
que sé cert que hi guanyareu
quatre jornals:
Jo vós daré vint reals
de cada peça.
I partiren amb gran pressa
per Sa Marina,
i de fils de teranyina
feren filats,
i al punt n’hagueren ’gafats
quants n’hi va haver.
Ara en tenim un camp ple,
però estam
enfadats, perque trobam
que no van plens.
I així enviau-mos rens
que donar-lós,
que sé cert que en surar-lós,
si no m’engany,
tendrem un gramdíssim guany;
diuen que qui durà
puputs pintats, a Gibraltar,
guanyarà cent mil ducats
de cada qual.
I tampoc no serà mal
dur-hi llagosts,
perque, en mirar-los fer bots,
aquells anglesos
porà esser que sien presos
d’es cristians.