-Mestre, jo som de passada,
escoltau i oireu:
d’aquesta olla, ¿què en voleu,
si no vessa o és foradada?
-De s’olla que té en ses mans
quatre doblers m’ha de dar,
o si no, la deix estar,
i tan amics com abans.
-S’olla que tenc en ses mans,
mestre, jo vos ne don dos,
que hi ha altres venedors
a on puc anar a comprar,
i no és forçat que el capellà,
mestre, s’hagi d’armar amb vós.

He segat vint-i-un dies
i no m’has fet cap ramell.
Devers la Mare-de-Déu
no sentiràs xeremies.

-¿No heu sentit anomenar
ses penyes de Lluc-Amet?
Mirau En Miquel Mutet
la mort a on el cità!
Com tancava es portelló,
va dir: -Adiós, numare!-
perque el jove se pensava
tornar veure Llucmajor.
Se n’anava tot corrents
diguhent: -Es carro m’espera!-
Varen fer un jurament
de no tornar a tal pesquera.
Son pare , cridant, va dir:
-Miquel, sa corda he amollada!
-No hàgeu ànsia, mon pare,
no passeu pena per mi!-
I al mateix moment sentí
el seu cos qui davallava,
i de tant en tant deixava
carn i ossos p’es camí.
De dos-cents cinquanta pams,
rodolà En Miquel Mutet,
i En Juan Galianet
qui invocava tots es sants!
Els seus amics varen dir:
-Hem d eveure si el pujam,
i si noltros hi quedam,
ho paga enterrar-mos-hí.-
Va respondre En Miquel Gri:
-Vaja si mos hi tiram,
i ajuda li donam:
vui per tu, demà per mi!-
Com el tengueren a dalt,
que el jutge el va reconèixer,
diu: -D’una mort com aqueixa,
Déu ne guard a cada qual!-
Llavò es saig va demanar
un favor de la part seva:
de passar-lo per ca-seva,
i sa mareta el veurà.
No l’hi deixaren tocar,
però quedà aconhortada,
perquees seu fii no deixava
es seus ossos per la mar.