En sentir renou, ja fuig,
perque sé que es pegar espenya.
Si vas a devers Albenya,
ves alerta a qualque penya
que no redoli d’es puig.
Rafel Ginard
Cançoner Popular de Mallorca
Transcripció edició
Albenya
Algaida
479
III
Estaba la reina mora sentadita en su balcón,
esperando que pasara el segundo batallón.
Y pasó un caballero y de ella se enamoró.
-Sube, sube, caballero, sube, sube sin temor,
que mi marido está de caza por los montes de León.
Y, para que nunca vuelva, le echaré una maldición:
-Que se caiga del caballo y se parta el corazon;
que se lo coman las fieras, una mona y un león!-
Al decir estas palabras, su marido ya llegó:
-Ábreme, cara de luna, ábreme, cara de sol,
que te traigo un regalito de los montes de León.
¿Qué te pasa, Carolina, que has mudado de color?
¿Has tenido calenturas o has dormido con amor?
-No he tenido calenturas, ni he dormido con amor.
Es que he perdido las llaves del más alto mirador.
-Si de plata las tenías, de oro te las daré yo.
¿De quién es este sombrero que en la percha veo yo?
-El sombrero es de mi tío que ayer noche lo dejó.
-¿De quién es esta espada que reluce más que el sol?
-Tuya, maridito mío, pare ti la compré yo.
-¿De quién es este caballo que en la cuadra veo yo?
-Es un caballo perdido y lo he recogido yo.
-¿De quién son estos suspiros que en mi alcoba oigo yo?
-Son suspiros de mi amante, y a ti no te quiero yo.-
Le pegó tres puñaladas en medio del corazón.
El galán murió a la una y Carolina a las dos.
Un bocinet de paper
de Barcelona em bastava
per veure el teu cor si estava
posat a voler-me bé.
En es portell del Rei moro, una mala herba hi havia;
si la jove ne menjava, danyada ne romania.
La Infanta Isabel va esser la desgraciada
que d’aquella herba menjà i en va romandre danyada.
El Rei estava a la taula, fit a fit la se mirava.
-¿Per què me mirau, Senyor, per què me mirau la cara?
-¿I com no et tenc de mirar, si pareix que estàs danyada?
-No, mon pare, no és això; és l’amr qui m’ha olvidada.
Me som banyada a l’estany i l’aigo m’haurà opilada.-
La feren mirar a vuit metges, los millors de dins Granada.
Quatre li miren los polsos, quater li miren la cara,
i tots quatre s’avengueren : -La Infanta n’està danyada!
Que la se’n duguen a un bosc, que no sia mermulada.-
Digueren que no ho sabien per no agraviar son pare.
Just saben la veritat una esclava i sa mare.
La se’n duen an el bosc, perque està molt delicada.
L’esclava l’anava a veure, la vestia i la calçava.
-Jo l’hi diré, mala nina, jo l’hi diré a ton pare!
-Si l’hi vols dir, diga-le-hi; diga-le-hi, la mala esclava,
que vaig menjar d’aquella herba, perque talent no tenia!
-Bon dia tenga, mon Rei.- L’esclava, tengueu bon dia.
-Vos vénc a explicar un secret, si m’alliberau la vida.
Que la vostra vida, esclava, ben alliberada sia
-La Infanta dona Isabel tres infants ja nats tenia.
Si digués que en tendrà quatre, cap mentida vos diria.-
Com el Rei va sentir això, se va asseure a sa cadira.
Se pegava tocs p’es cap: -Anau a menar ma fia!
-Mala fia, vine ací; vine ací, la mala fia;
si lo que m’han dit és ver, pompte te castigaria.
Mandaré fer un gran foc i seràs cremada viva.
Emperò si veig que és fals, l’esclava castigaria.
Mandaré fer un gran foc i seràs cremada viva.
Emperò si veig que és fals, l’esclava castigaria.
-Lo meu pare, aquí em teniu, poreu fer la vostra via.
Ja sent los dolors de part, l’infant vol venir a la vida.
A la cambra em trobareu; prest sabreu si és nin o nina.
Mentres salveu l’infantó, a mi em poreu cremar viva!