A ses portes del Rei Moro, una mala herba hi havia,
que tothom que la tastava, danyada ne romania.
Fia de donya Isabel va voler ser descarada
i va tastar d’aquella herba i va romandre danyada.
Un dia estant a la messa, son pare la se mirava.
-¿De què me mirau, mon pare? ¿De què me mirau sa cara?-
-¿Qué t’he de mirar , ma fia? Me pareix que estàs danyada.-
Feren venir vuit doctors, los millors de dins Granada:
Quatre li miren es peus i altres quatre la cara.
A la una diuen tots: -Aquesta noia està danyada.-
Per no dar es disgust a son pare diuen que està opilada
perquè ningú ho sabia més que la pobra criada
que la calçava i vestia i li rentava sa cara.
Un dia se baraiaren sa senyora i sa criada.
Sa criada li va dir: -Ho contaré a sa mare!-
-No ho diguis, mala criada; no ho diguis a mare mia,
perque, si ho dius a mumare, jo te llevaré la vida.

-Bon dia tenga, senyora! –Bon dia, criada mia!
-Un fet li vénc a contar si m’assegura la vida.
-Si contes la veritat, ja la tens assegurada.
-Un fet li vénc a contar: que té la fia danyada.-
Quan la senyora sentí això, totd’una caigué acubada.
El rei era allà dalt; treu el cap a la ventana
i vé el comte qui passava:
-Desen (sic), comte, desen, comte, i desen, comte del dia.
Mata la teva comtessa i et casaràs amb ma fia.-
Es comte se’n va a ca-seva i estava trist i penós.
Sa comtessa li va dir:
-¿Qué heu jugat o heu perdut, o heu tengut res amb el rei?
-No he jugat ni he perdut, ni amb el Rei ‘he baraiat,
però ell m’hon ha manat, que et tenc de llevar la vida.
-Mena-me’n a ca mon pare, no snetiràs rall de mi!
-No ho puc fer, bona comtessa. El mal rei m’ho ha mandat.-
-Avine i lleva’m la vida; tanca’m dins set parets,
perque es rall de mi no sents, i no colguis ets infants
en es lloc que les colgaves; colga-los amb la criada
i no sentiran es ruido. Quan la volia matar
sent un àngel que li diu: -El Rei ja n’és a l’infern
i sa fia condemnada. Se detenga, senyor comte;
el Rei ha mort en la nit i la fia a punt del dia.
I donau-vos un abraç com Sant Josep i Maria.

-No ho puc fer, bella Comtessa; no ho puc fer, esposa mia,
perquè lo rei ha manat que t’he de llevar la vida.
-Vés i treu-me el sopar; no em treguas lo qu esolies;
val més un bocí de pa i llavò un platet d’olives.
Vés i colga los infants; no els colguis amb qui solies;
colga-los amb les criades, no sentiran el ruido;
no esser el minyó petit que enteniment no tenia.
Vés-te’n i digues un credo i també una avemaria
per sa dona que entrarà, que no duri més que un dia.-
Mentres deien les paraules, un àngel les persguia.
-Se detenga, senyor Comte; se detenga de part mia,
que el rei ha mort en sa nit i sa fia a punt del dia,
i tots dau-vos un abraç com Sant Joseph i Maria.

-Bondat, bondat, Marieta! Sopar i colgar dejorn.
Jo me’n vaig a la caçada; fins demà vespre no torn..-
Ella sopa i se colga; fa lo que el marit li diu;
com mentre va estar colgada, qui se volia dormir,
li tocaren a sa pota i no la deixaven dormir.
-¿Qui és qui em toca a sa porta i no me deixa dormir?
-Senyora, som Don Franciscoi la vénc a devertir.
-Vamos, vamos, Don Francisco, aquesta nit és per dormir.
-Si no m’obri, senyoreta, me trobaran mort aquí.
-Ara vénen ses criades i debaixaran a obrir.
-No he de mester criades; jo t’he de mester a ti.-
- Davalla en camia blanca i sabateta xoquí.
Com mentres obri la porta, li apaga el candelí.
-Don francisco, Don Francisco, no ho solia fer així.
-Aquesta nit he mort un homo i pens que és lo seu marit.
-Benhaja vós, Don Francisco, i així prest n’haurem sortit.
-Jo ara estava pensando que toquen un combregar.
-De jo i vostè, Don Francisco, que noltros no hi hem d’anar
-Jo ara estava pensando els infants de qui seran.
-De ma vestidura blanca, del petit fins al més gran..-
L’agafa per sa mà blanca: -¿De què los hem de vestir?
-Ja pots cridar pare i mare brodada de carmesí.-
Aleshores, Don Francisco la se’n du fins al jardí.
-Deixa’m dir tres parauletes: que me vénguen a assistir.
Viudes, casades, donzelles, preniu un consei de mi:
si vostra marit va fora, no vos aixiqueu a obrir.
Aquesta nit m’he aixecada i me costarà morir.-
La primera punyalada la va ferir en es cap
i va dir: -Sebastiana, aquesta n’és de bon grat.
La segona punyalada la va ferir en es cor.
Li va dir: -Sebastiana, aquesta va per llavò.
La tercera punyalada la va ferir a ses costelles.
Li va dir: -Sebastiana, aquestes són ses més belles.-
En la quarta punyalada, el minyonet va parlar;
li va dir: -Fill meuet, calla; ton pare mos vol matar.-
Dilluns, son pare hi va a sa presó a veurè’l.
El trobà qui sospirava abraçat amb una creu.
-Fii meu jo et duc un regalo de dos galls que tenc farcits.
-De lo bé que heu fet, mon pare, molt prompte els hauré partits.-
Es dimarts, sa mare hi va, a sa presó, a veurè’l.
El trobà que sospirava abraçat amb una creu.
-Fii meu, jo te duc un regalo, d’una porcella rostida.
-Molt prompte l’hauré partida.-
Amb un misserere trist per ell demanà perdó.
El deixen a sa presó i la Sang de Jesucrist.