Etimat meu, vine ací,
te mostraré ses faldetes,
me costen denou pessetes,
d’endiana de xelí.
Si no venia, jo hi 'nava,
no poria més estar:
tan fort era el meu penar
com lluny de vós habitava.
Garrida, el qui fuig de Déu
camina i corr debades.
Moltes dones he mirades,
emperò no n’he trobades
que sien an es gust meu;
demés aquest cosset teu,
encara que faça neu,
dóna febre a llamarades.