Ramell, des que estic ausent
lluny de la teva persona,
mon cor se vesteix d’una ona
blava, que la mar no en dóna
diada de sol i de vent.
No he trobat argument
que m’haja dat entenent
es mal d’enamorament
com tan fort s’encapirrona.

Si me deixes, duré dol
de roba que no s’esqueixa,
perquè és de pena sa peça
i abriga un bon redol.

Jo tenc de dur, en venir aquí,
paraules estudiades,
que, poques i acertades,
treuen a llum un fadrí.