-Una jove hem de casar, mar boneta;
una jove hem de casar, giraldeta.
-Veiau la qual voleu, mar boneta;
veiau la qual voleu, giraldeta.
-Ell serà Na Magdalena, mar boneta;
ell serà Na Magdalena, giraldeta.
-Triau-li s’enamorat, mar boneta;
triau-li s’enamorat, giraldeta.
-Ell serà En Sebastià, mar boneta;
ell serà En Sebastià, giraldeta.
-Serà el darrer cavaller, mar boneta;
serà el darrer cavaller, giraldeta.
-Codomina ha tombat, mar boneta;
Codomina ha tombat, giraldeta.
-Doncs, ¿qui les ha bombassat, mar boneta?
Doncs, qui les ha bombassat, giraldeta?
-Ja direu s’enamorat, mar boneta;
ja direu s’enamorat, giraldeta.
-Serà En Juanet Font, mar boneta;
serà En Juanet Font, giraldeta.
-Serà Na Magdaleneta, mar boneta;
serà Na Magdaleneta,giraldeta.
Si ella no el vol, diu:
-Que redol vint-i-un any, mar boneta;
que redol vint-i-un any, giraldeta.
O també por dir:
Bon llit de garroves rosses, mar boneta;
bon llit de garroves rosses, giraldeta.
O també pot dir:
-Bon llit de tresor, mar boneta;
bon llit de tresor, giraldeta;
coixineres d’un fil d’or, mar boneta;
coixineres d’un fil d’or, giraldeta.
Rafel Ginard
Cançoner Popular de Mallorca
Transcripció edició
De jocs
Sóller
Assonant
197
III
Aquesta cançó la canten dos estols de collidors i collidores. Quan ja han compost totes les parelles; les d’un estol diuen:
-Cantau i perdonau que surtin ses veus millors.
I casen les de l’altre estol.
Ja no m’espanten fantasmes,
homos grans no em fan por a mi;
jo m’aconhort de morir
d’un tir de ses teves armes.
Me feres uns sabatons
i los varen enviar,
i com te vaig declarar
que los volia pagar,
tu me vares contestar
que los volies cobrar
amb unes quantes cançons.
Oh, pobre desventurat,
quant mal me diu la fortuna!
Com un caigut de la lluna
em trob, de desemparat:
de mos pares olvidat,
sense esser aconsolat
de cap persona ninguna.
Una mare que tenia
Déu la cridà a judici.
De mon pare tenc notici’
que és esclau a Barbaria.
Què soledat és la mia,
què d’enuig i de malíci’,
què pena i què sentiment!
Cor meu, ¿com no fas es tro?
¿Com és possible que jo
me vegi en aquest turment?
Ara vui anar a Orà,
que molts de moros en passen …
Poria esser m’enssenyassen
algun tant el seu parlar.
-Bon dia, lo meu Senyor.
-Lo mateix, gran amic meu.
-Per l’amor santa de Déu,
¿me podríeu fer un favor?
-Si és cosa que pugui fer,
no tens més que suplicar.
-¿Sabeu En Pere Belmar
en quin lloc deu habitar,
un qui té son pare a Alger?
-Aqueix jo som, es primer
qui notíci’ vos puc dar.
-¿I com s’hauria de fer
per anar-lo a rescatar?
-Lo primer heu de pensar
que hi importa gran diner.
quatre-centes dobles d’or
demanen per son rescat.
-Oh, pobre desventurat,
com entristiu lo meu cor!
-Passaré jo en persona
an es lloc a on sou vós.
Morir o rescatar-vós,
lo meu pare, gust me dóna!