Margalides de garriga
no m’apaguen sa talent;
però vós, sol resplendent,
en estar-vos de present,
no us puc mirar que no riga.
Tant m’és prendre com deixar
com donar-te tres per quatre.
¿Si vols un duro de plata
i no em tornaràs mirar?
Sa veritat la dic tota,
voldria que Déu ho fes:
lo que menjaré, caigués,
fii meu, dins sa teva boca.