Per un fadrí, el festejar
n’és un art de gelosia.
S’altre vespre hi vaig anar;
quan p’es portal vaig entrar,
que vaig dir: -Ave Maria!-,
la jove em va demanar
si era ver o rallar,
que la volia deixar.
Jo li vaig dir: -Ave Maria!-,
la jove em va demanar
si era ver o rallar,
que la volia deixar.
Jo li vaig dir que sí, calar,
i se posà a llagrimar
com si fos tengut allà
son pare per soterrar;
Jo, mateix n’hi emprenia.
Jo, en les meves mans, tenia
un guinavet que em costà
vint-i-cinc sous al pagar;
per favor me demanà,
si l’hi volia aficar
i la sang derramaria,
i la seva pell daria
a un llop, per roegar,
i los ossos a un ca,
i la carn a un milà,
i pus d’ella es parlaria.
Jo li vaig dir: -Vida mia,
¿no veus que, per mi, seria
una gran descortesia
que jo t’hagués de matar?
Oh, Jesús, Filla d eMaria:
no em voldríeu perdonar!
Si m’anava a confessar,
ni amb frare ni amb capellà,
ningun confés m’absoldria.
En no esser el Fill de Maria,
no em voldria perdonar.
Ja poreu considerar
la jove si bé em volia!

Roseta, jo no em pensava,
quan aquest roser sembrí,
que altri n’hagués de galdir,
jo qui per mi cultivava.

Com a mi em veuran mudar,
la mar ja no farà ones,
ni s’encontraran persones
ni vaixells per navegar.