Estic dins un arenal
amb un àngel que m'hi guia.
No hi ha cap hora del dia,
pensant en vós, vida mia,
que els ulls no em facin canal.
Un amor tan principal
que us vaig dar i que us tenia,
i ara de cada dia
pens si me’n pervendrà mal.
A baix d’es vostro portal,
si hagués fundat un ullal,
per mi vostro gust seria.

De pues d’argelaguera
i brotets de ginjoler
un llit te voldria fer,
com a llençol un batzer
i un llamp per coixinera.

Un dia que feia vent,
vaig dur a moldre an es molí
i es meu compare em va dir:
-No estic bo, mal de cap tenc.-
Testejaven junts los dos,
quan es mal li va pegar.
S acomare el se mirà:
-Sou massa miraculós!-
Com sa veinada arribà,
va demanar-ñi consei:
-Això és mal sense remei;
a veure’l hauré d’anar.-
A sa primera vegada,
no la hi deixaren entrar.
La jove se’n va tornar
trista i desconsolada,
i no quedà aconhortada
fins que a veure‘l va tornar.
Va dir: -Deixau-me passar,
que és sa darrera vegada.-
Com dins la cambra va entrar,
que va veure tanta gent,
demanà, per compliment,
quin era lo seu menjar.
Li digueren d’un congret
lo seu cos se sustentava.
Poreu pensar el seu cosset
de quin modo se trobava!
Com dins la cambra va entrar,
va dir: -Compare, ¿què feu?-
I ell, com a servidor de Déu,
resposta li va tornar.
-Ai, comare, comareta,
sabeu que em trob de rendit!
Jo me trob dins aquest llit,
i vós, aquí davant, dreta.-
Resposta li va tornar
perque li volia bé.
Diu: -Comare, ¿què he de fer?-
I se va posar a plorar.
Ell, per dar-li més consol
o perque no el ves plorar,
sa cara se va tapar
amb so doblec d’es llençol.
-Compare, ¿que vos faç por,
que sa cara vos tapau?
-Comareta, a mi em causau
un clau a dins lo meu cor.
Sempre tendré a la memòri’
lo que hem estat jo i vós!
-Comparet meu, adiós,
que mos vegem a la glòri’!
Compare, vós ja sabéu
que el meu cor mai desconfia:
deixau-me bona obra pia
per aquell ball que em deveu.-
Ella no tengué conhort
i an es doctor preguntà:
-Es meu compare, ¿què fa?
-Ja res li puc ordenar:
d’aquí al vespre serà mort.-
Com jo vaig sentir tocar
es combregar de s’amor,
lo que més pena em donà
va esser s’extremunció.
Com jo vaig sentir tocar
sa campaneta petita:
-Oh, Déu meu, quina visita
es compare, avui, tendrà!-
Com vaig sentir ses campanes
que de mort varen tocar:
-Es meu compare serà,
cotonet de mes entranyes!-
Com vaig sentir ses campanes
que tocaven per mon bé,
es meu cor un tro va fer
que, en tot es temps que viuré,
no tendré ses colors sanes.
Ses germanes totes tres
se varen ’ferrar per mi.
Lo continent varen dir:
-Es teu compare mort ès!
-Anem, Tonina –vaig dir-;
jo li vui fer una corona
que, per la seva persona,
no planc tot quant hi ha aquí!-
A dins es vas del Roser
està enterrat es compare.
Jo he comanat a mumare
que m’hi han d’enterrar també,
perquè en la vida i la mort,
estiguem sempre plegats.
Així los ne prengui a tots
los qui estan enamorats!