Un dia fent un oís
mir cap al cel.
M eva parèixer d egel,
guarnit d’estrelles,
i afín les meravelles
del meu gran nas.
I vaig arribar an el cas
que m’alegrava
perque tenir no em pensava
tala pinyota!
Ell pareix sa muntanyota
de Calicant.
Pos peu enrere i envant
i la’m mir bé:
i me n’hi veig un sequer
a cada aranell.
Cent homos fora capell
hi cercaven beies;
se tapaven ses oreies
amb un llençol
de por que algun bereiol
no los picàs.
Arruf una mica es nas
de ses voreres;
varen caure cent calderes
de tremolor.
M’envestí una bona olor
de mel i arrop.
No sé si ho trobareu poc
o si ho creureu
i és que encara no sabeu
de com usaren.
Moltes, moltes redolaren
set-centes passes.
I ells, amb ses teves traces
i enginyeries,
n’aplegaren sis mil dies
d’aquell brescam.
I n’hi sortia qualque eixam
d’aquells sequers!
I los bons bereiolers,
com qui treu foc,
n’hi tragueren amb un toc
vint portadores
d’aquelles bresques millores,
ben foradades,
i vint-i-quatre somades
de brescam vei.
Notícies tengué el rei
d’aquell gros do.
Ell en traure un milió
net, fora brut.
No hem de parlar d’es cerut
ni s’aigo-mel.
Que ho diga es frare Rafel,
la raó més vertadera:
aquella bona caera,
a on està.
Sant Llorenç d’es Cardassar
i tirant per Sa Marjà
Capdepera i Son Servera
i encara més enllà.
Llucmajor, Campos, Porreres
són ses millors caeres
perque és lloc de romaní.
En dur-ne un altre viatge
ja sabrem més sa treta.
Una rata prest és feta
en donar-li pa i formatge.
Humorístiques
Llucmajor
Assonant
N’hi ha qui van de musiques
i altres qui van a colgar;
n’hi ha qui tiren es pa
i altres qui aixequen ses miques.
Oh, fadrins i jovençans,
vos faré tocar amb ses mans
embusteries.
Véne de mares i fies
a cada instant.
Les menen davant davant,
ben entonades,
i esperen a barretades
el pobre Aleix,
per carregar-li aquell feix
qui l’embarassa.
I usen d’aquella traça
perque t’hi cases.
I així enganen ets ases
i los bavais.
Luavò vénen los trebais
de cada dia.
Sa mare n’hi diu: -Ma fia,
tan mal casada!
Compon aquesta bugada
sense caldera-.
I ell qui se desespera
amb so mal any.
Se pensava tot sol-any
esser de noces.
Bones són aquestes coses
per los fadrins,
i endemés si duen grins
en casar-sè.
Sols no miren si convé
o no, la cosa.
Sa mare, no obstant, disposa
fins que l’hi tenen.
Tot lo dia van i vénen
com a llebrers.
Les prometen grans diners
per son adot.
I ell qui és groc, s’aubercoc,
qui tot s’ho creu.
Tot li ret en brins de paia
i endemés, si ella és blaia,
d’es cap li fuig:
-Mumare, quin gros enuig
que m’han donat!
Tot quant tenia m’ha jugat
a la tendera.
I això vos heu de beure
com si fos llet
i tot l’any duré aquest plet
i questions
i amb dos mil confessions
ho fan estar
i cerquen embarcar-ló
i qu eno torn.
Fadrins, si us heu de casar
amb alguna joveneta,
a Sant Domingo heu d’anar
a veure ella si és xueta.
A mi me’n pren com los cegos
que no veuen la claror.
Jo, per rallar amb s’amor,
caminaria cent llegos.