Oh, pobre desventurat,
quant mal me diu la fortuna!
Com un caigut de la lluna
em trob, de desemparat:
de mos pares olvidat,
sense esser aconsolat
de cap persona ninguna.
Una mare que tenia
Déu la cridà a judici.
De mon pare tenc notici’
que és esclau a Barbaria.
Què soledat és la mia,
què d’enuig i de malíci’,
què pena i què sentiment!
Cor meu, ¿com no fas es tro?
¿Com és possible que jo
me vegi en aquest turment?
Ara vui anar a Orà,
que molts de moros en passen …
Poria esser m’enssenyassen
algun tant el seu parlar.
-Bon dia, lo meu Senyor.
-Lo mateix, gran amic meu.
-Per l’amor santa de Déu,
¿me podríeu fer un favor?
-Si és cosa que pugui fer,
no tens més que suplicar.
-¿Sabeu En Pere Belmar
en quin lloc deu habitar,
un qui té son pare a Alger?
-Aqueix jo som, es primer
qui notíci’ vos puc dar.
-¿I com s’hauria de fer
per anar-lo a rescatar?
-Lo primer heu de pensar
que hi importa gran diner.
quatre-centes dobles d’or
demanen per son rescat.
-Oh, pobre desventurat,
com entristiu lo meu cor!
-Passaré jo en persona
an es lloc a on sou vós.
Morir o rescatar-vós,
lo meu pare, gust me dóna!

Pauleta, da’m es rosari
i jo et daré es mocador,
i anirem a ca’s rector,
de passada a ca’s vicari.

Maldament siga minyó
jovenet de poca edat,
tenc coses dins es meu cap
com qualsevol glosador.