El dimoni li eixia
conforme d’un ermità
i li deia: -Catalina,
amb mi t’has de confessar.
-Jo no em vui confessar amb tu
perque ets dimoni d’infern;
jo me vui confessar amb Déu
perque me dugui an el cel.

Si dius que som lletja i groga,
és mal que Déu m’ha donat;
si no t’agrad, estimat,
cerca’n una a ton modo.

El Rei tenia tres fies hermoses com una plata.
El Rei s’enamora d’una: -Sa petita és sa més guapa!-
La Reina, com ho va sebre, la vat ancar dins la quadra,
sense beure ni menjar més que un pic cada setmana.
I pel seu menjar li dóna tonyina i carn salada,
i pel seu beure li dóna aigo de la mar amarga.
Passa un dia, en passen dos, passa tota una setmana,
i ella, de set que tenia, treu el cap a la ventana.
Veu les seves germanetes qui amb coixinet d’or broidaven.-
-Germanetes del meu cor, germanes de la meva ànima.
¿n’hi hauria cap de voltros que em volgués dur un poc d’aigo,
que la boca s’hi encén i la llengo és una brasa?
-No te’n volem dur, maldita, no te’n volem dur, malvada;
no fosses volguda esser estimada de mon pare!-
Ella se’n torna molt trista, els seus uis li espirejaven.
Passa un dia, en passen dos, passa tota una setmana,
i ella, de set que tenia, treu el cap a la ventana.
I veu los seus germanets qui amb cartetes d’or jugaven.
-Oh, germanets del meu cor, germanets de la meva ànima,
¿n’hi hauria cap de voltros que em volgués dur un poc d’aigo
que la boca s’hi encén i la llengo és una brasa?
-No te’n volem dur, maldita, no te’n volem dur, malvada;
no fosses volguda esser estimada de mon pare!-
Ella se’n torna molt trista, els seus uis li espirejaven.
Passa un dia, en passen dos, passa tota una setmana,
i ella, de set que tenia, treuel cap a la ventana.
I veu la seva mareta qui amb un fuset d’or filava.
-Mumareta del meu cor, mareta de la meva ànima,
¿n’hi hauria cap de voltros que em volgués dur un poc d’aigo,
que la boca s’hi encén i la llengo és una brasa?
-No te’n volem dur, maldita, no te’n volem dur, malvada;
no fosses volguda esser estimada de ton pare.
Ella se’n torna molt trista, els seus uis li espirejaven.
Passa un dia, en passen dos, passa tota una setmana,
i ella, de set que tenia, treu el cap a la ventana.
Va veure lo seu bon pare que de caçar arribava.
-Oh, mon pare del meu cor, mon pare de la meva ànima,
¿n’hi hauria cap de voltros que em volgués dur un poc d’aigua,
que la boca s’hi encén i la llengo és una brasa?
-Correu, criats i criades, a pujar-li un càntir d’aigo!-
I, com varen arribar, morta i freda la trobaren;
àngels a cada costat, la Verge la coronava.
Tots els qui hi havia allà ’naren a s’acompanyada.
Son pare va esser salvat i sa mare condemnada,
la seva fia salvada per tota una eternitat.