Del cel no veig ses estrelles
vespre que està ennigulat.
Hi ha un banc tan ben parat,
i enmig seuen ses donzelles.

Com ella surt a ballar,
amb un aire que me mata,
duu damunt cada sabata
una sivella de plata
que és més ampla que sa mà.

-Mu mareta, jo vui pa.
-Ai, fiet meu, no en tenim!
Molt te planc i molt t’estim,
però no te’n puc donar.