A quinze anys ella comença
la jove a sentir remor;
de blanquet i vermeió
no li basta quant avença.
A un lloc que hi ha tants d’amos,
hi fa molt mal habitar:
un s’aixeca i un diu “vamos”,
s’altre diu :- No hi vui anar.
Na Francina-Aina no pot
agafar es peix per sa ganya,
perque ella sols no té manya
de destravar un granot.