A sa meva amor estimada
l’han enviada a espadar;
dic: Senyor, com deu estar
de pols i borres tapada!

En Bàlix tota la vida,
en Bàlitx jo pensaré;
allà on Déu vertader
judicà Na Margalida.
Encara la snet qui crida:
-Treis-me d’aquí, no estic bé.-
Noltros, ¿què havíem de fer
si la mort la perseguia?
Dia devuit de gener,
dins can Tromper m’encontrava,
i En Juan Blanc me dugué
noves qu ejo no esperava.
Va dir si enterat n’estava.
I jo li vaig dir:- Res sé.
De s’al•lota me digué
que ben morta s’encontrava.
Quan dins Sóller vaig entrar,
em varen dir de seguida:
-Per veure Na Margalida,
an es fossar hauràs d’anar.-
Com es meus uis descobriren
ses parets d’aquell casal:
-Oh, cementeri real!-
amb veu baixa li vaig dir-
aquí has de consumir
sa meva amor principal.
Sense ella de res me val!,
en aquest món, estra-hí!-
I com va venir en el cas,
que l’haguessen d’enterrar,
dins sa fossa vaig entrar
i el baül vaig ben tapar
que sa terra no hi entràs.
Se fé hora de dar-mós
sa darrera despedida:
-Adiós, adiós, Margalida,
per a sempre, adiós!
Déu del Ceu, qui és poderós,
allà te té reunida.
I jo, encara la vida,
mos reuniguem los dos!-
Com de Sóller me n’anava,
plorant i vestit de dol,
vegent que jo allà deixava
sa prenda d’es meu consol!
L’amo debades m’envia,
sa madona i los demés,
missatges i jornalers,
tota sa gent que hi havia
perquè jo la vos digués,
sa mort de sa vostra fia.

Es pobres dins ses presons,
garrida, són qui pateixen
com era sa nit regoneixen
ses garroves d’es grillons.