Damunt es reposadors
una ansera s’és rompuda,
i tot era sol i lluna,
garrida, pensant en vós.
No hi ha tants de grans de blat
a dins quatre corterades,
estimat meu, com vegades
en tu dec haver pensat.
Gracis a Déu, com tenc coll,
no m’he d’emprar de ningú.
Per vila diuen de tu
que n’han de fer un penjoi.