Vaig p’es sol sense capell,
torn negra com una móra:
mai he vist cap dona amb coa
penjada en es cabrestell.

Dóna foc a la caldera,
la caldera bullirà.
Adiós, moixeta ganga,
moixeta ganga, adiós.
Si no vos agrada es moix
’gafarà sa rata parda.
S’aixeca dematí i compon la bugada.
Mentres l’està passant, dins la font d’aigo clara,
passen tres cavallers i tots tres s’hi giraren.
Quan tornaren passar, tots tres se returaren.
Va respondre el major: -Oh, quina guilandaina!
Va respondre el segon: Si amb ella fos casada! (sic)
Va respondre el petit: -Seria mermulada!
Sa sogra estava a dalt qui tot ho escoltava.
Com el marit venhué, fil per randa ho contava.
L’agafa per un braç, bufet i bufetada.
I ell agafa un garrot, li pega garrotada.
I a la cama del llit per morta la deixaren.
S’aixeca així com pot, trista i desconsolada.
La sogra, el dematí, a disn la cambra entrava:
-Corre, Catalineta, que has de passar bugada.
-Passau darrere el llit, tota m’he dessangrada
-Ai, ai, Catalineta, que n’ets de delicada!
Per un bufet o dos, tu ja t’has dessangrada.
-No és un bufet o dos, bufet i bufetada!
Mirau, davall el llit, veureu quina sancada!
-Diguès, Catalineta, quin metge vols tu ara.
-El metge que he mester és esser combregada.
Darrere el combregar, seré extremunciada.
I vós, a l’entretant, preparau la mortaia.
-Diguès, Catalineta, quin testament fas ara.
-El testament que jo faig no us agradarà gaire.
Els vestits bons que tenc, per les mies criades,
i els de seda i vellut per la Verge del Carme.

Molt la m’heu de comanar
a Na Margalida Torta,
que no sap tornar resposta
an es punt d’es festejar.