El Rei n’ha fetes fer crides, vivo l’amor!
que crides n’ha fetes fer, que vivo, vivo!
que crides n’ha fetes fer, que vivo l’aronger!
Que tots los més guilants homos, vivo l’amor!,
a la guerra n’han d’aner, que vivo, vivo!
a la guerra n’han d’aner, que vivo l’aronger!
¿Com ho farà Don Juan amb la seva muller?
-Jo qui tenc la muller jove, ¿ane qui la deixaré?
Jo la deixaré a mumare qui la’m guardarà prou bé.
-Mumare, la mia mare, jo vos entreg ma muller,
i no li faceu fer feina sinó cosir o broider.
Si davalla a treure aigo, dau-li el poal més lleuger,
aquell poalet de plata que per ella vaig fer fer.
No la’m faceu porquerola, que tanmateix jo ho sabré.
I al cap de set anys i un dia de la guerra tornaré.
-Ves-te’n, mon fill, a la guerra, com pertoca a un cavaller.
Pots partir sense gens d’ànsi, que molt bé la’t guardaré!-
D’es cap de los quinze dies, va partir lo cavaller;
i al cap de les set setmanes, porquerola la va fer.
I al cap de set anys i un dia, va tornar el bon cavaller.
-Déu vos guard, la porquerola! –Déu vos guard, bon cavaller,!
-¿No em diríeu, porquerola, de qui és aquest terrer?
-De Don Juan del Vilatge, Déu lo torn prest, si convé,
que ha set anys és a la guerra, lluny de la seva muller.
-¿No me diríeu, porquerola, què vos donen per menger?
-Un bocinet de pa d’ordi, no tant com n’he de mester.
-¿No em diríeu, porquerola, què vos donen per beguer?
-Un tassonet d’aigo roja, que es porcs ja n’han fet fanguer.
-¿No em diríeu, porquerola, quin és el vostro jaguer?
-Tenc un jaç a la foganya, just a devora el cendrer.
-¿No em diríeu, porquerola, quina feina vos fan fer?
-Set fuades tenc a tasca i un feix de llenya a lliguer.
-Aspiau les set fuades, mentres jo vos faç el feix.-
Amb la punta de l’espasa es feix de llenya li fé.
-Plegau es porcs, porquerola, que és hora de retirer.-
I a les anques del cavall, el feix de llenya dugué.
-¿On vols colcar, porquerola? ¿a les anques o a la silla?
-A les anques, cavaller, per honra seva i la mia.-
Com va esser prop del Vilatge, es feix de llenya li dé,
perque la gent d’aquest poble no tengués un què xerrer.
-¿No em diríeu, porquerola, quin hostal hi ha avinent?
-Ca Don Juan del Vilatge, un temps feien d’hostaler…
-Déu vos guard, bona hostalera!-Déu vos guard, bon cavaller!
-¿No em diríeu, hostelera, anit de què soparé?
-Tenc capons, galls i gallines, per sopar mon cavaller.
Llavò vin blanc de Girona que ha més de vint anys que el tenc.
-¿No me diríeu, l’hostalera, ambe qui jo sopare?
-Soparà amb la meva fia, aquesta honra li ha de fer.
I, per servir-los en taula, una porquerola tenc.
Porquerola, porquerola, vine a servir el cavaller!
-Si mon marit vos sentia, no m’ho manaríeu més!
-¿No em diríeu, l’hostalera, quin serà el meu jaguer?
-Jaureu a un llit de plata, com pertoca a cavaller.
-¿No em diríeu, l’hostalera, quin serà el meu jaguer?
-Jaureu a un llit de plata, com pertoca a cavaller.
-¿No em diríeu, l’hostalera, anit, ambe qui jauré?
-No jaurà amb la meva fia, que guardada la tendré.
Porà jeure amb la porquera; no sé si la ginyaré.
-Porquerola, porquerola, ¿vols dormir amb el cavaller?
-Set anys que no jec amb homo, i anit també camparé!
Fa set anys que m’ha deixada; ai, Déu meu, ¿quan lo veuré?
Jec devora la foganya, fa set anys, en el cendrer!-

Ell la pren per la mà blanca i a la cambra la dugué:
-Catalina, Catalina, vós sou la meva muller!-
Com ho sentí la porquera, de genois baix d’ell caigué,
i plorava d’alegria, d’alegria que tengué!
Llavors ells dos s’abraçaren com a marit i muller.
-Fora el vestit de porquera, que no el vui veure mai més!
¿A on són les robes bones que, de nuvia, us vaig fer?
-Demanau-les a ma sogra, que per sa fia les té.-
L’endemà dematinada, encara no hi veien bé,
cridant cridant, enfadada, l’hostalera se’n vengué:
-Aixeca’t, oh porquerola, que es porcs ja van p’es carrers!
Aixeca’t, dona vellaca, que ja has jagut amb cavaller!
-Que s’aixec la vostra fia, i respectau ma muller!
Que, si no fósseu mumare, de vós faria un cendrer,
i ventaria la cendra sobre el puig més alt que sé!

Jo me’n vaig d’aquí a la fresca,
si sa somera no em toma.
Senyora, guardi sa poma
per un senyor que ho meresca.

A la ciutat de Nàpols (sic) hi ha una presó, la vida mia,
hi ha una presó, la vida mia, amor!
Que hi ha vint-i-nou presos qui canten la cançó.
La dama se passeja de finestra a balcó.
Com els presos se’n temen, ja no canten més, no.
-¿Per què no cantau, presos? ¿per què no cantau, no?
-¿Què hem de cantar, Senyora, estant en gran presó,
sense menjar ni beure, si no és un roegó?
No veim ni sol ni lluna per un sol finestró.-
La dama, llastimosa, va anar a reclamar-hó:
-Ai, pare, lo meu pare, jo us vui demanar un do!
No vos deman Mallorca ni tampoc Aragó,
ni tan sols Barcelona, que és ciutat de valor.
-Ai, fia, Margalida, ¿quin do vols que jo et don?
-Ai, pare, lo meu pare, les claus de la presó
per amollar los presos qui canten la cançó.
-Ai, fia Margalida, això no ho puc fer, no!
-Dels presos que allà canten, digau, ¿què en fareu vós?
-Demà serà dissabte los penjarem a tots.
-Ai, pare, lo meu pare, no me pengeu l’amor!
-Ai, fia Margalida, ¿quin és el teu amor?
-El de les calces blaves i té el cabeiet ros!
-Ai, fia Margalida, aquest serà el major!
-Ai, pare, lo meu pare, doncs penjau-mos tots dos!
I faré fer una crida en els caps de cantons,
perquè la gent conega què cosa n’és honor.
I a cada cap de forca, un ramellet de flors,
perquè la gent que passi senta bones olors,
i resi un parenostro per l’ànima de tots,
també una avemaria pel pobret aimador!