-¿On anau, Mare de Deu? ¿on anau tan apressada?
-Abaix del pont del torrent, que una dona m’hi demana.
-No hi aneu, Mare de Déu, que és una dona mundana.
-Cap a ella me’n vaig jo, que tothom la desempara.
Cada vespre o matí el Rosari me passava,
el Rosari del Roser i els parenostros del Carme.-
La trobà amb els dolors de part i li va fer de comare.
A les onze de la nit, la dona ja badaiava.
Els àngels li feien llum, la Verge la coronava.
Se girà a l’infantó: -No te faltarà ta mare!

Dia setze vaig anar
a manacor, a vendre figues,
i ella, per ses ferides,
tot lo dia em va cercar.
Caçava arreu com un ca,
en de dia i de vetlada;
dia desste m’encontrà,
tot sol, a s’entrecavada,
com si m’hagués de menjar!
Jo li vaig dir: -¿Qui ets tu?
-Jo som la senyora Rosa,
qui no perdona ningú!
-¿Que no saps que som casat
i tenc muller i tenc infants?
-maldament sien bergants,
jo mai no he reparat.
I else don, per amistat,
una partida de grans.-
I sa puça se temé
que jo pintires tenia
i en sa nit, mentres dormia,
de brodadora va fer.
I es poi, per més enginyós,
fé sa mostra foradada,
i així me feren tots dos
una pintura acabada.

Es dia de Sant Domingo,
sempre me recordarà:
sa geganta se cremà
i es gegant va quedar viudo.