Recent tronetes, quin un!
Mu mare sempre m’ho deia.
Jo qui la mirava i reia
i no n’era massa lluny.

Jo m’és seguit dir mentides
i sols no confessar-me’n.
Saps que m’agrada de ferm
haver-les amb ses fadrines!
Endemés, si són garrides,
passa es temps i no me’n tem.

Adiós, estel del dia,
consol de lo meu penar!
¿Saps lo que me resultà
es “sí” que em vares donar?
Una llarga malaltia!
Més de dotze hores del dia
lo meu cor va sospirar,
fins que Déu me va enviar
un àngel que m’avisà:
-Fie’t, ja te’n pots tornar,
que ella no s’aixecarà,
que sabés t’hagués de dar
més de dos mil anys de vida.-
Lo meu cor, prenda garrida,
macilent s’en ’guè d’anar,
com la lluna qui n’està
dins una eclipse rendida.
Si m’hi veig, per algun dia,
de tu porer comandar,
jo la m’he de fer espassar,
sa malíci’ que tenia!