D’homos en té més de mil
a ca seva a trebaiar:
que es turó ha d’abaixar
i es comellar ha d’alçar
com si hi hagués de passar
una via d’es carril.

A migdia tothom dina
i jo encara no he dinat:
una estona he esterrossat
i s’altre he guardat sa nina.

Voldria que aquests uis meus
sempre us poguessen mirar,
i el qui gelós n’estarà,
que li sortissen es seus.